Els que es queden

Nicolás Sarkozy ho deia amb clare­dat aquesta set­mana. “No vull fan­far­ro­ne­jar, però, fran­ca­ment, que bé que he fet de tor­nar.” Per no voler fan­far­ro­ne­jar, Déu n'hi do el nivell d'auto­es­tima del petit Sarko. Ja ho saben: va ser pre­si­dent de la República Fran­cesa fins al 2012, any que va per­dre les elec­ci­ons perquè només va rebre el 48,5% dels vots, tal com a ell mateix li agrada recor­dar. Però jo no volia par­lar dels que van tor­nant, sinó dels que es que­den. N'hi ha que, com Rosa Díez, fa 35 anys que es dedi­quen a la política, can­vi­ant, si s'escau, de par­tit o de càrrec. Però de país mai. Rosa Díaz és espa­nyola i li agrada. Que bé! Fa temps, però, que una bona part dels cata­lans volem deci­dir si Cata­lu­nya ha de ser espa­nyola. Aquesta set­mana dos par­tits i tres enti­tats ens han anun­ciat que tot dependrà del que deci­dim el 27-S. Sem­bla que aviat s'hi afe­gi­ran altres par­tits i altres enti­tats. ¿Ho fan o ho faran també perquè és el que ells cre­uen? ¿És o serà sobre­tot per que­dar-se a on són? En tot cas, no pas més o no pas menys que la Rosa Díez. Sigui com sigui, segons què triem, la Rosa anirà a l'altre pack. Això s'entén. ¿Però a quin pack anirà en Miquel Iceta? Tal com ens passa amb la Díez, a ell també el conei­xem de fa anys. Va començar com a regi­dor d'ajun­ta­ment el 1986, com que ha deci­dit seguir mili­tant i s'ha anat pre­sen­tant a elec­ci­ons, 30 anys més tard con­ti­nua ocu­pant càrrecs i fent política. D'això alguns en diuen tenir experiència i hi afe­gei­xen que s'ha de saber valo­rar. Em sem­bla just. No vull ser jo qui digui que l'experiència no és un plus i que la gent que val per fer una feina hagi de can­viar pas­sats uns anys. Encara que, com a tants altres llocs, també a Cata­lu­nya i Espa­nya, hi hagi mol­tes idees i molta gent i mol­tes pos­si­bles solu­ci­ons que s'eter­nit­zen. Què són Pode­mos o Ciu­da­da­nos si no les noves mar­ques d'unes ide­o­lo­gies i d'uns par­tits que conei­xem de fa anys? Per què ara, doncs, l'Iceta hau­ria de deci­dir no con­ti­nuar, si li agrada i si pensa que ser­veix? Ho pot enten­dre tot­hom. Costa més d'enten­dre per què posa tan­tes tra­ves a opci­ons col·lec­ti­ves com dei­xar que els cata­lans deci­dim. Pot­ser sigui que això de que­dar-se tants anys en un mateix par­tit faci pen­sar que també hi ha països o estruc­tu­res que són per sem­pre? Ja compto que ara ell ens diria que tot es pot dis­cu­tir i que tot es pot revi­sar. Però ens ho allarga tant i ens ho com­plica tant que no deci­dim mai! És com aquell que abans d'arri­bar al divorci va que­dar vidu o com aquell altre que, quan va aca­bar deci­dint sexu­al­ment què era, ja no era el que era. I, si ho volen, em sem­bla que ja m'ente­nen.