Via Crucis

La Set­mana Santa ja la vaig viure per dins durant els anys de la infan­tesa que vaig ser escolà de la parròquia. Recordo que l'acti­vi­tat ceri­mo­nial es mul­ti­pli­cava i que entre mis­ses, pro­ces­sons, Via Cru­cis, Vet­lla Pas­qual i altres cites que reque­rien la nos­tra par­ti­ci­pació, es feia una set­mana ina­ca­ba­ble. Però ja es devia trac­tar d'això si el que es feia era com­me­mo­rar la passió i mort de Jesu­crist i, final­ment, la seva resur­recció, que per a nosal­tres era un alli­be­ra­ment, encara que em temo que no en el sen­tit que pre­te­nia l'Església. També haig de dir que si tenies la sort de poder por­tar l'encen­ser en algun moment –zim-zam, d'un cos­tat a l'altre escam­pant l'olor de l'encens en com­bustió– ja et com­pen­sava els moments més avor­rits. Tots tenim un pas­sat. I pot­ser és per tenir un pre­sent en què ens sen­tim més còmodes.

Quan vaig tenir prou ús de raó, vaig poder veure més des de fora la Set­mana Santa. I des de lla­vors man­tinc res­pecte per la pràctica reli­gi­osa, però m'he dedi­cat més a les tra­di­ci­ons més recre­a­ti­ves i hedo­nis­tes d'aquests dies. Des de la ingesta de bru­nyols a la quota anual de pel·lícules sobre la història sagrada, pas­sant per por­tar la mona a la meva esti­mada fillola. Pot­ser per remi­niscències d'aque­lla etapa, també prac­tico alguna mena d'auto­fla­gel·lació. Més simbòlica que física, és clar. Com ara lle­gir l'entre­vista a José Mon­ti­lla que aquest diari va publi­car dis­sabte. No vull dir que no fos interes­sant, al con­trari. “El fede­ra­lisme no és una estació que ja hàgim superat”, diu. I em va sonar a Via Cru­cis: “Pri­mera estació, pregrària a l'hort de Get­se­maní. [...] Quarta estació, sant Pere nega Jesús. [...] Setena estació, Jesús car­rega la creu.” Desena estació, fede­ra­lisme, i per molts anys en el camí de la sub­missió i la humi­li­ació. Vaig dir-me a mi mateix que prou, que sota els efec­tes del record de la Set­mana Santa m'ho estava aga­fant tot massa a la valenta.

I va ser pen­sar això i arri­bar-me les decla­ra­ci­ons del can­di­dat soci­a­lista a l'alcal­dia de Madrid, Anto­nio Car­mona: “Qui vul­gui pas­sar per sobre de la Cons­ti­tució haurà de pas­sar abans per sobre del meu cadàver.” El que fal­tava: el redemp­tor. No sé què devia pen­sar Mon­ti­lla d'un dels seus com­panys fede­ra­lit­za­dors. Però jo sí que vaig pen­sar que els cata­lans ens la juguem amb polítics com aquest, que són majo­ria a Espa­nya. I que, si no empe­nyem com cal el procés, això aca­barà com el Via Cru­cis: “Última estació: Jesús és col·locat al sepul­cre.”