En defensa de la nació
A les recents eleccions celebrades a França o a Israel, per bé que en contextos molt diferents, han vençut les opcions polítiques que propugnaven una defensa de la identitat i que aportaven seguretat davant de les incerteses de la crisi econòmica i de l'amenaça del terrorisme. A Catalunya, en canvi, ens proposem impulsar una secessió, tal vegada el gest que demana el màxim compromís nacional, tot abjurant dels referents d'identitat que defineixen la comunitat. Del discurs dominant en bona part dels dirigents del procés sembla que no es tracti d'aconseguir un estat per reforçar la presència de la nació en el món, que és bàsicament l'objectiu perseguit per totes les independències esdevingudes fins ara en la història de la humanitat, sinó que l'adveniment de la nova realitat política s'anuncia amb el singular projecte de crear un ens sobirà en el qual el substrat nacional tingui una incidència secundària. Només tenint en compte aquest discurs es pot entendre que el lideratge suposadament independentista pensi en un estat en el qual el castellà es mantingui com a llengua oficial, potenciï un discurs legitimador de les raons en defensa de la sobirania basada sobretot en qüestions econòmiques o que negui que una separació d'Espanya suposi cap mena de conflicte ja que, tal com en concret han defensat Alfred Bosch, es tracta de fer la independència per ser encara més amics dels espanyols.
Sembla que la necessitat de forjar una hipermajoria que doni suport al procés (l'expressió democràtica de la qual, d'altra banda, es troba prohibida pel sistema constitucional vigent) s'hagi de pagar al cost de deconstruir els elements d'identitat. Però de debò té algun sentit embarcar-se en una aventura d'alta volada com la que representa la fundació d'un nou ordre polític amb el risc, i per alguns amb la voluntat, de dissoldre la catalanitat dins el magma confús d'un universalisme babau? O encara pitjor: té algun sentit trencar amb Espanya per fomentar la continuïtat de la identitat nacional espanyola en el nou estat independent? No es parla de protegir una minoria (tot comprant així la visió de l'espanyolisme segons la qual al nostre país conviu una altra i àmplia comunitat nacional aliena a la realitat catalana) sinó d'assegurar que els ciutadans de lleialtat nacional espanyola puguin continuar vivint a la Catalunya independent com si no hi hagués hagut secessió. Com si no hagués passat res. Sense traumes. És aquesta línia argumental, aquest llenguatge, una independència que no té cesura (d'aquí que, amb l'excepció de la CUP entre les forces parlamentàries, no es parli mai de declaració unilateral d'independència, el momentum de la ruptura per excel·lència), que no té conflicte, que pensa més en els ciutadans d'identitat nacional espanyola que no comparteixen el projecte que en els nacionalistes catalans, que defensa un estrany estatisme sense nació, tot allò que enterboleix el procés català, que el situa en una perspectiva que no té parangó amb les experiències d'independències reeixides i que encara fan dubtar de la veritable voluntat separatista dels seus impulsors. La tendència autòctona de parlar de patriotisme només amb la boca petita, o per menystenir-lo (aquesta fantasia d'afirmar que hom no és nacionalista sinó independentista) contrasta amb el fet que les agressions que ens infligeixen les institucions espanyoles ho són per raó de la nostra condició nacional. Per què s'amenaça la immersió lingüística a les escoles, es laminen les competències del nostre autogovern, es divideix un espai de comunicació o es boicotegen les infraestructures que podrien potenciar la nostra economia si no és perquè som catalans i destorbem el seu projecte d'assimilació? Observem que la incongruència de les posicions que abans hem descrit arriba fins al punt d'emfasitzar els llaços d'amistat i de germanor que ens lliguen amb els mateixos causants de les desgràcies que denunciem. O una cosa o l'altra. O xoc entre projectes nacionals o concòrdia profunda que, en cas de ser certa, fa irrellevant i no gaire legítim el neguit d'independència.
