La passió de Maria
“Recordo massa coses; sóc com l'aire en un dia de calma, quan es conté sense deixar escapar res. Tal com el món conté l'alè, jo retinc la memòria” i, malgrat tot, ella creu que: “He somniat que hi vaig ser. He somniat que sostenia el meu fill rendit entre els meus braços, tot ensangonat”, doncs: “Ho he somniat. Tot això és fàcil d'imaginar. El que és inimaginable és el que va passar realment.” Ho diu Maria, aquella anciana pagana que viu reclosa a Efes, sotmesa a la tortura dels records, mentre es reconforta entre les parets del temple de la deessa Àrtemis, una de les divinitats més venerades del món antic tot i la seva ambivalència, o gràcies a ella, de protectora de la castedat (Delos) i advocada de la fecunditat (Efes).
L'escriptor irlandès Colm Tóibín és un enamorat de Catalunya, d'aquest país que es mou entre el brogit de les grans ciutats i el soroll del silenci de molts racons oblidats en la nostra geografia. I és a Farrera, el quasi deshabitat llogaret situat als contraforts del Montesclado, en la imprecisa frontera amb Andorra, on Tóibín manté una residència recuperada d'un antic casalot i hi passa temporades. Farrera, de pujat regust medieval, és considerat un dels pobles més vells de Catalunya, amb parets de pedra seca i quatre fanals de tènue lluminària. Un àmbit on l'autor podia imaginar sense gaire esforç “la soledat de Natzaret” i escriure l'esbós d'El testament de Maria (Ara Llibres, 2014), una de les seves grans obres, malgrat que només tingui 118 pàgines en l'edició catalana.
‘El testament' és una obra breu, que exigeix poques hores de lectura, i que vaig tenir el plaer de llegir ara fa un any, per la Setmana Santa, precisament en una jornada plujosa, a la mateixa Farrera. Talment, una lectura d'impacte, quan l'autor irlandès juga amb el fracàs de la Passió i els sentiments d'una mare que no entén gaire res del que està passant al seu entorn. Maria observa i dubta. Se sent utilitzada pels qui també utilitzaren el seu fill per fer-ne un cabdill o una icona. “Vull que el que va passar no hagi passat; que els fets haguessin pres un altre rumb”, exclama en la soledat. I se sent culpable d'haver abandonat el fill, potser quan ell més la necessitava.
En un any, l'obra de Tóibín ha tingut un llarg recorregut. Agustí Villaronga n'ha dirigit una versió escènica, amb una impressionant Blanca Portillo aguantant un monòleg de setanta-cinc minuts. Amb molta força interpretativa, Portillo mostra la figura desconcertada d'una dona que fa seu el dolor del fill i que no pot entendre l'anunci d'un món nou basat en el suplici de la creu. I, en la fugida de Maria, Blanca Portillo s'identifica amb ella quan exclama “Maria i jo vam compartir un somni... totes dues vam somniar que el meu fill tornava a la vida.” Durant divuit dies de març, El testament, en versió castellana, ha estat al Teatre Lliure barceloní.
Per complementar-ho, Xavier Antich i Armand Puig han escrit dos articles complementaris de la fabulació de Tóibín i jo he tornat a llegir la versió catalana del llibre, que encara he trobat més poderosa. Després, fent cas del teòleg, l'eterna pregunta: què va passar en realitat?
Talment, Tóibín, Villaronga, Antich, Puig, i fins i tot l'expressiva Portillo, parlen de l'experiència humana de Maria, una dona que només apareix com una ombra als Evangelis canònics –una ombra sempre present, tot sigui dit–, però que manté tot el dramatisme d'una Passió que comparteix amb el fill humà, revolucionari, històric i transgressor, però a la vegada portador d'un missatge que ha marcat la humanitat durant dos mil anys de història del cristianisme.
