Els altres

La importància del con­di­ci­o­na­ment social en les nos­tres vides ja va que­dar clara amb el que es con­si­dera el pri­mer text escrit, el Codi d'Ham­mu­rabi, un text de nor­mes. En aquest sen­tit han cres­cut i s'han mul­ti­pli­cat d'una manera evangèlica. Avui en dia tenim nor­mes per a tot i per a qual­se­vol cosa. Mai com ara els juris­tes havien estat tan a prop de la ciència. Les lleis són cada vegada més inter­pre­ta­ti­ves, i per tant, en segons quin sen­tit, més allu­nya­des de la justícia i, fins i tot, sovint del seny. I això si ens refe­rim a les escri­tes, perquè les nor­mes que no són sub­jecte de regu­la­ci­ons, i que són les que més ens afec­ten, poden ser tan cons­truc­ti­ves o des­truc­ti­ves com les que ela­bo­ren els juris­tes més il·lus­tres i bri­llants. La llei del més fort, la llei de l'embut o la llei del silenci massa sovint s'aca­ben impo­sant entre els racons i les gira­gon­ses dels enre­ves­sats tex­tos nor­ma­tius. I això passa tant en els sis­te­mes pura­ment legis­la­tius com a llocs, com els EUA, on gai­rebé tot depèn de la juris­prudència, dels pre­ce­dents. Cada comu­ni­tat esta­bleix unes nor­ma­ti­ves de com­por­ta­ment pròpies. On pot­ser es veu més clar és en el com­por­ta­ment de la gent de ciu­tat en com­pa­ració amb la dels qui viuen en pobles més o menys petits o dels qui per­ta­nyen a una o altra escala social. Als pobles es riuen sovint dels cos­tums i el poc conei­xe­ment que té del món rural la gent de ciu­tat. A la ciu­tat hi ha el tòpic de dir pagès com a sinònim de curt de gam­bals. És evi­dent que no pot ser que l'Illa Dia­go­nal sigui un camp de pas­tura, com no seria lògic que fes­sin un cin­turó de ronda amb qua­tre car­rils per banda a Par­di­nes. L'home de pobla­ci­ons reduïdes ha après, per força, a con­viure amb la soli­tud del seu entorn, mar, mun­ta­nya, prat o secà. L'home de ciu­tat la troba només can­vi­ant de barri i, en alguns casos, fins i tot de car­rer. I para­do­xal­ment, als llocs més aïllats, als pobles més petits, se sol cas­ti­gar l'incom­pli­ment de les nor­mes no escri­tes amb, pre­ci­sa­ment, l'aïlla­ment. Llocs on encara sub­sis­tei­xen els mal­noms, o motius, com en deien, dels des­cen­dents a qui li havien atribuït els veïns. Molt pocs fan referència a cap vir­tut, la majo­ria són de caire des­pec­tiu. Es fa difícil impo­sar certa dig­ni­tat si et diuen l'Ensu­ma­fi­gues, per exem­ple. En una ciu­tat és difícil esgo­tar tots els racons on refu­giar-se; als pobles, a vega­des, no hi ha cap lloc on ama­gar-se. Són les nor­mes.