Pesats

Les dificultats per treure's de sobre un pesat provoquen desconsol a l'ànima. I de pesats n'hi ha molts. La insuportable pesadesa del xerraire insuls i reiteratiu ens deixa abatuts i sense defenses. Txèkhov, el narrador que amb més subtilesa va explorar les oscil·lacions anímiques provocades per les petites perplexitats que patim de manera persistent i rutinària, va projectar sobre els carregosos la seva prosa precisa. A Història d'un artista, el narrador insinua que viu mortificat per Byelokurov, l'home que l'ha acollit a la seva finca a canvi, sembla, de sotmetre'l a interminables disquisicions sobre... el pessimisme. El narrador de Txèkhov –l'artista– es revenja del seu mecenes fent aquesta confessió al lector: “La visió de milers de quilòmetres d'estepa desolada, cremada, monòtona, no desmoralitza tant com estar assegut davant d'un xerraire i no tenir ni idea de quan decidirà deixar-te en pau.” Exactament. Fa poc vaig llegir un reportatge periodístic on es detallaven una sèrie de tècniques per escapolir-se –com ho fa en Messi dels defenses– d' interlocutors especialment pesats. Es veu que hi ha psicòlegs i això que ara en diuen coachs que ajuden la bona gent a defensar-se dels assetjadors textuals. I això em va recordar un estratagema de Sydney Smith, un predicador que vivia a Edimburg a principis del XIX. En aquell temps, corria per la capital escocesa un pesat de conversa monotemàtica: el Pol Nord. Podia començar tan al sud com calgués, però si t'enganxava la cosa acabava sempre al Pol Nord. Un dia, el turmentador va acorralar un amic de Sydney en un carrer estret però aquest li va plantar cara i li va etzibar un “A prendre pel sac el Pol Nord!” El pesat va tardar poc a presentar les seves queixes al reverend Smith: “Aquest seu amic és un pocavergonya sense cap respecte pel Pol Nord!” El predicador el va tranquil·litzar: “No en faci cas, home de Déu. El meu amic no respecta res. No s'ho creurà, però pensi que l'altre dia el vaig enxampar parlant grollerament de l'Equador!”