Besalú i la memòria
L'Ajuntament de Besalú, pels volts de Sant Josep d'enguany, ha protagonitzat una iniciativa que l'honora, i molt. En un temps en què tants d'escarnis rep la memòria històrica, la Comtal Vila, en un acte exemplar, ha dignificat la Creu del Candell, un espai a tocar el poble regat amb molta sang, un indret que incideix en la meva memòria sentimental. Foren moltes les ocasions en què, de nen, agafat primer de la mà del meu avi, després ja solt, passàvem els dos davant una per a mi estranya, incomprensible, columna de dimensions humils, de ferro rovellat, situada arran de camí, però mig colgada per un herbam invasor; una columna de la qual n'emergia, de la part més alta, una excrescència, com si de mig braç es tractés, que la feia encara més inintel·ligible de dia i més paorosa de nit, sobretot quan oscil·lava al compàs del vent. Sense la companyia del meu avi hauria hagut de cantar molt alt per fer-me passar la por. Llavors no sabia ni que aquella estrafolària peça que ballava allà dalt descompassadament era la resta del braç d'una creu ni que aquella creu assenyalava terra sacra, que, en la imaginació infantil, s'hauria convertit en rodal de fantasmes, dels esperits de tants afusellats allà mateix.
Però el meu avi, l'avi Siset, tan estimat i que tant m'estimava, me n'estalvià sempre els detalls. Prou que jo li preguntava per què es treia, indefectiblement, la gorra just en passar davant d'aquella quasi andròmina.“Algun dia ho sabràs i ho entendràs”, es limitava a dir.
I jo ara, tants i tants anys després, veig amb emoció com l'Ajuntament de Besalú ha retornat tot el significat a aquell ferro rovellat, convertit ara en digne monument, recordatori permanent d'aquell infaust 19 de març de 1874 en què 28 liberals (un d'ells un nen de 12 anys) van ser bàrbarament executats per les tropes carlines del sanguinari general Savalls.
D'ençà d'aleshores, i fins a la guerra civil, les forces liberals de diferents generacions han tingut present la luctuosa efemèride, celebrant en el lloc de l'holocaust diferents actes d'homenatge. Des del 1939 fins ara, silenci total, oblit ignominiós. Lògic durant el franquisme i tampoc il·lògic durant aquesta pseudodemocràcia fruit de la ruptura pactada (quina contraditio in terminis!).
Història passada, dirà algú. Jutgi el lector si és passat o actual el que al llarg de segle i mig s'ha anat dient sobre el luctuós episodi:
“Una salutació fraternal a aquests vells lluitadors progressistes i liberals, pares genuïns del republicans d'avui, com aquests ho seran dels de demà. Nosaltres continuem l'obra que vosaltres iniciàreu, però aquesta obra, tot i ser la mateixa, es va eixamplant i dilatant” (acte d'homenatge del 1905).
“El caciquisme, el clericalisme i el torn dels dos partits polítics que hem estat patint és necessari que acabi per donar entrada a elements nous, més purs i més sans”(en l'acte d'homenatge del 1907).
“La llibertat no ve en safata, sinó que és necessari per merèixer-la el sacrifici de cada dia... Jo voldria que tots sentíssiu la fe que jo sento per Catalunya. Cal defensar les llibertats conquerides amb tant d'esforç i prosseguir la lluita fins aconseguir-ne altres de noves, més amples. És necessari demostrar que volem el triomf del dret i la justícia per sobre de tot” (del President Francesc Macià, en el 59è aniversari dels afusellaments).
