Els pactes de progrés

Demà farà trenta-sis anys de la constitució dels primers ajuntaments sorgits d'unes eleccions democràtiques des del 1934. Els fets convulsos dels anys finals de la II República i de la Guerra Civil, d'una banda, i la llarga durada del franquisme havien obert un parèntesi inacabable. Amb les eleccions del 3 d'abril del 1979, la constitució dels ajuntaments, en sessions plenàries el 19 d'abril, i la corresponent elecció d'alcaldes i alcaldesses se superava una anomalia inacceptable que s'havia allargat, mandrosament, prop de dos anys, des de les primeres eleccions legislatives del 15 de juny del 1977. Era com ploure sobre mullat. Abans de les primeres eleccions municipals hi havia hagut, doncs, dues eleccions legislatives (1977 i 1979) i un referèndum constitucional (1978); les coses s'havien fet de dalt a baix, i no de baix a dalt. Del 1977 al 1979 van ser uns anys agònics per a pobles i ciutats: ajuntaments endeutats i paralitzats, població mobilitzada, i una lenta espera que va acabar amb una explosió democràtica, avui infravalorada.

S'acosten noves eleccions municipals, les desenes des del 1979. I avui ens trobem davant d'una polèmica sobre el caràcter d'aquestes eleccions municipals i el de les autonòmiques del 27 de setembre. El fons del debat es podria reduir al caràcter plebiscitari, o no, de les del 27-S. No cal dir que és evident que no ho seran de iure i que ho acabaran sent de facto per la insistència malaltissa del govern del PP, i dels partits de matriu estatal, de negar la possibilitat d'un referèndum a Catalunya. En el fons, la intransigència de molts ha revestit les eleccions del setembre de referèndum encobert.

Ara, però, han començat els moviments per atorgar, també, a les eleccions municipals un caràcter d'anticipació i preparació plebiscitària de les del setembre. Es tracta de moviments tàctics per redreçar la intensitat sobiranista, fins a un cert punt afeblida per les divergències partidàries i pel reflux de la consulta del 9-N. Les entitats i les agrupacions municipalistes de signe sobiranista no dubten gens a l'hora d'atorgar a les eleccions municipals un valor afegit, una mena de presa de posició apriorística que faci avançar, per la via dels fets, el front sobiranista en l'àmbit local.

Jo no sóc partidari del caràcter plebiscitari ni de les municipals ni de les eleccions del setembre. Ho he dit i ho he escrit. A les municipals es voten majories de govern, alcaldes i alcaldesses, models i programes de ciutat, propostes concretes per a l'engrescament ciutadà en la vida quotidiana. I a les autonòmiques, sense una llista unitària, votarem candidats i partits, i donarem o traurem l'aval als que ens han governat fins ara. Naturalment, el meu pensament és un pensament ingenu. Totes tindran caràcter plebiscitari, sense ser-ne, com a reacció contra la intransigència centralista i el trencament del pacte constitucional i estatutari. I si ens cenyim a les municipals ha de quedar clar que mentre que uns s'han entestat a atorgar a aquestes eleccions un caràcter merament administratiu, d'altres hem batallat des de sempre per arrenglerar les municipals entre les eleccions polítiques, tot reclamant per als municipis un rang que se'ls ha negat sempre.

De fet, l'any 1979, després de les municipals, la voluntat d'aïllar, com un cos estrany, UCD, “una anomalia impròpia a Catalunya”, es deia, va portar als pactes municipals de progrés; les forces catalanistes contra les forces centralistes; convergents, socialistes i comunistes contra exfranquistes. Amb un objectiu molt clar: ajuntaments de progrés, normalització lingüística i Estatut d'Autonomia per a Catalunya, i consolidació de la democràcia. Primer, doncs, prioritats i programes per als pobles i les ciutats de Catalunya, i un cop passades les eleccions municipals, màxima ambició nacional per al màxim autogovern. Segurament, passats trenta-sis anys no som tan lluny. El camí és tan o més important que el destí. I la política dels fets concrets ha de prevaldre per damunt de les contradiccions i els successius escalfaments i refredaments.