Teresa Rebull

Hi ha vides ano­di­nes i vides apas­si­o­nants. Vides enso­pi­des com un plat de ble­des i vides sala­des i empe­bra­des. Vides mar­ca­des per l'opulència i vides obre­res ama­ra­des pels olis i les suors de la fàbrica. Vides tram­po­ses i vides hones­tes, cohe­rents, emo­ci­o­nants. Vides insig­ni­fi­cants, amb menys recor­re­gut que la memòria d'un peix, i vides que gua­nyen la mort en con­ti­nuar exis­tint en el record de la gent. Vides avor­ri­des, tedi­o­ses i vides com la d'aquell tros de dona ano­me­nada Teresa Rebull.

Mili­tant del POUM durant la Guerra Civil, va patir la repressió esta­li­nista i, poste­ri­or­ment, l'exili, en què va par­ti­ci­par en la resistència con­tra els nazis. Més enda­vant encara, pas­sat el Maig del 68 a París i amb mil ofi­cis sobre les seves espat­lles (vene­dora de fruita, espar­de­nyera, actriu, secretària, dan­sa­rina...), va accep­tar la pro­posta que li va fer un joveníssim Lluís Llach i va aga­far la gui­tarra. Tenia 50 anys i, a par­tir de lla­vors, l'ano­me­nada “àvia de la Nova Cançó”, es va dedi­car a can­tar per aquests mons de Déu con­tra la dic­ta­dura i per la recu­pe­ració de les lli­ber­tats naci­o­nals dels cata­lans.

La Teresa va mar­xar la set­mana pas­sada. Tenia 97 anys i des de feia temps vivia (i pin­tava) a Banyuls de la Marenda, al nord del país. En el moment d'escriure aques­tes rat­lles li torno a escol­tar la veu a través de la seva cançó Pai­satge de l'Ebre. És la meva manera de dir adéu a una dona extra­or­dinària­ment rica en anècdo­tes. En con­tava més de mil. Jo em quedo amb aque­lla de l'any 1973 a Madrid, quan ella feia uns reci­tals acom­pa­nyada de la can­tau­tora cas­te­llana Elisa Serna. Un ves­pre, la poli­cia fran­quista va endur-se les dues dones a comis­sa­ria per tal d'inter­ro­gar-les. Per què? Es veu que a l'auto­ri­tat la pre­o­cu­pava molt un nom que la Teresa citava sovint en els seus con­certs i que, segons els agents, podia ser un perillós ter­ro­rista grec: Joan Sal­vat Papas­seit!