Europa

Que se m'entengui bé: estic enormement colpida per la tragèdia dels Alps. Les mostres de dolor, els minuts de silenci, les banderes arriades, tots els actes, em semblen justos i adients. Sento la més pregona solidaritat amb els familiars de les víctimes. Ara bé, em sento avergonyida pel desinterès respecte als 400 (o més) immigrats que van morir ofegats en sortir la seva pastera de les costes de Líbia més altres 700 més recents. Però és que a més, i amb una frivolitat que glaça el cor, hom diu que els immigrats d'una altra fràgil embarcació van llançar al mar els qui, entre ells, eren cristians. S'ha obert una investigació? Hi ha proves? L'acusació és gravíssima, però es veu que tant se val quants moren o de quina manera moren. Des de començament d'any han mort més de mil persones ofegades, quan fugien de la misèria o de la guerra. El contrast, si es tracta d'europeus o d'africans, és escruixidor. Itàlia ha demanat ajut a la UE, perquè l'allau d'immigrants els ultrapassa. La Comissió Europea ha contestat: “No tenim prou fons ni el suport polític per a dur a terme operacions europees de salvament”, i més endavant: “No tenim una vareta màgica.” Com a europea me'n sento avergonyida. El més absolut menyspreu a les vides dels desesperats, la passivitat reiterada en afers internacionals està dient a crits: Europa és un club de rics; els altres no interessen. I és aquesta visió de la vida la que produeix vergonya. Si a les ciutats veiem, també avergonyits, com les víctimes de la crisi són les més vulnerables, si sabem que hi ha criatures que passen gana, estem actuant també amb la mentalitat aquella: hi ha uns “nostres” i uns “no nostres”, en ocasions per raons geogràfiques i en ocasions per raons de classe social. És pitjor la corrupció (que és repugnant) que el menyspreu a la vida humana? Que la indiferència contra els ciutadans que no poden menjar? És la ruleta de què parla en una bellíssima cançó Miquel Pujadó la que decideix qui té dret a la dignitat i qui no?