Encara que sigui antic

Encara em sorprèn aquesta progressiva abdicació dels –diguem-ne– preceptes morals i ètics bàsics que haurien de regir la majoria dels comportaments habituals de la nostra societat i que, per contra, estan quedant relegats a una mena de relíquia caduca del passat. Fa pocs dies, fent zàping vaig topar amb el programa Cazamariposas, on un dels reportatges que emetien estava dedicat a parlar d'una de les noves “estrelles” televisives, una tal Ylenia, sorgida de la maquinària de Gran Hermano i a qui ja han batejat com la Choni de Oro. El reportatge detallava amb precisió els bolos, les portades, les aparicions estel·lars que protagonitzava i, és clar, tots els ingressos derivats de tanta activitat. El resultat: una mitjana d'11.400 euros setmanals.

I potser també fent zàping tenim probabilitats, encara que moltes menys, de trobar un reportatge que expliqui les penúries dels joves científics o dels joves investigadors que després d'anys de sacrificis, de màsters, de lluites, de moltes hores mal pagades han d'acabar abandonant la feina i posar-se a treballar en una hamburgueseria o, en el millor dels casos, seguir amb un sou de becari i sense gaires possibilitats de millora a curt i mitjà termini, amb tot el que això representa de cara a la qualitat de la feina i també a la qualitat de la vida personal.

Així, i sumant-hi el fet que els valors fonamentals que s'inculquen actualment són en gran part els associats a l'èxit, al triomf social i al diner en abundància, és fàcil pensar que una part important dels joves, a l'hora d'escollir un futur, es decantin més per l'espectacle televisiu que per la tasca, per exemple, d'investigar el càncer.

En un altre àmbit, potser menys escandalós però igualment preocupant, veiem una petita legió de tertulians, la majoria d'ells omnipresents i eterns, que fa molts anys que salten de mitjà en mitjà, explicant les mateixes idees i cobrint les mateixes quotes de partit. Gràcies als contactes i a canvi només d'anar pel món una mica informats i d'haver-se llegit el diari cada matí, per poc que cobrin, es treuen un sou força superior al de molts treballadors que han de batallar vuit hores cada dia per aconseguir arribar al mileurisme.

Aquesta llei del mínim esforç i la màxima rendibilitat s'aplica també als experiments polítics i/o editorials que busquen aquest impacte fàcil sense acabar de valorar-ne les conseqüències. Oriol Junqueras i Justo Molinero han fet l'experiment de posar en comú (o no) les seves idees en un exercici que, a priori, semblava destinat a guanyar adeptes a la causa sobiranista. Però, ves per on, el senyor Molinero no ha fet el que feia amb Jordi Pujol, de donar-li peixet i abraçar la causa, almenys de portes enfora. Ha sortit amb un ciri trencat i ha declarat a tort i a dret que ell d'independentista res de res. I no només això sinó que a la majoria d'entrevistes explica que Junqueras no va fer la mili, que va fer aquello sustitutorio a Cuba fent de professor i això li serveix d'excusa per parlar de sexe, de les natges de les cubanes i reduint el final del .Cat al trist i lamentable espectacle de demanar a una atabalada Ariadna Oltra que es girés per ensenyar-li el cul.

Una mostra de masclisme barroer, tràgic i d'absolut mal gust que no tinc gens clar que pugui aportar cap benefici a una persona que aspira a presidir la Generalitat i que diu poc a favor d'aquesta operació de màrqueting una mica esbiaixat. Ja sé que costa, però em temo que caldria tornar al treball, a la responsabilitat i a les coses pensades amb un mínim de cap i d'esforç..., encara que sigui antic.