Encara que sigui antic

Encara em sorprèn aquesta pro­gres­siva abdi­cació dels –diguem-ne– pre­cep­tes morals i ètics bàsics que hau­rien de regir la majo­ria dels com­por­ta­ments habi­tu­als de la nos­tra soci­e­tat i que, per con­tra, estan que­dant rele­gats a una mena de relíquia caduca del pas­sat. Fa pocs dies, fent zàping vaig topar amb el pro­grama Caza­ma­ri­po­sas, on un dels repor­tat­ges que eme­tien estava dedi­cat a par­lar d'una de les noves “estre­lles” tele­vi­si­ves, una tal Yle­nia, sor­gida de la maquinària de Gran Her­mano i a qui ja han bate­jat com la Choni de Oro. El repor­tatge deta­llava amb pre­cisió els bolos, les por­ta­des, les apa­ri­ci­ons estel·lars que pro­ta­go­nit­zava i, és clar, tots els ingres­sos deri­vats de tanta acti­vi­tat. El resul­tat: una mit­jana d'11.400 euros set­ma­nals.

I pot­ser també fent zàping tenim pro­ba­bi­li­tats, encara que mol­tes menys, de tro­bar un repor­tatge que expli­qui les penúries dels joves científics o dels joves inves­ti­ga­dors que després d'anys de sacri­fi­cis, de màsters, de llui­tes, de mol­tes hores mal paga­des han d'aca­bar aban­do­nant la feina i posar-se a tre­ba­llar en una ham­bur­gue­se­ria o, en el millor dels casos, seguir amb un sou de becari i sense gai­res pos­si­bi­li­tats de millora a curt i mitjà ter­mini, amb tot el que això repre­senta de cara a la qua­li­tat de la feina i també a la qua­li­tat de la vida per­so­nal.

Així, i sumant-hi el fet que els valors fona­men­tals que s'incul­quen actu­al­ment són en gran part els asso­ci­ats a l'èxit, al tri­omf social i al diner en abundància, és fàcil pen­sar que una part impor­tant dels joves, a l'hora d'esco­llir un futur, es decan­tin més per l'espec­ta­cle tele­vi­siu que per la tasca, per exem­ple, d'inves­ti­gar el càncer.

En un altre àmbit, pot­ser menys escan­dalós però igual­ment pre­o­cu­pant, veiem una petita legió de ter­tu­li­ans, la majo­ria d'ells omni­pre­sents i eterns, que fa molts anys que sal­ten de mitjà en mitjà, expli­cant les matei­xes idees i cobrint les matei­xes quo­tes de par­tit. Gràcies als con­tac­tes i a canvi només d'anar pel món una mica infor­mats i d'haver-se lle­git el diari cada matí, per poc que cobrin, es tre­uen un sou força supe­rior al de molts tre­ba­lla­dors que han de bata­llar vuit hores cada dia per acon­se­guir arri­bar al mileu­risme.

Aquesta llei del mínim esforç i la màxima ren­di­bi­li­tat s'aplica també als expe­ri­ments polítics i/o edi­to­ri­als que bus­quen aquest impacte fàcil sense aca­bar de valo­rar-ne les con­seqüències. Oriol Jun­que­ras i Justo Moli­nero han fet l'expe­ri­ment de posar en comú (o no) les seves idees en un exer­cici que, a pri­ori, sem­blava des­ti­nat a gua­nyar adep­tes a la causa sobi­ra­nista. Però, ves per on, el senyor Moli­nero no ha fet el que feia amb Jordi Pujol, de donar-li pei­xet i abraçar la causa, almenys de por­tes enfora. Ha sor­tit amb un ciri tren­cat i ha decla­rat a tort i a dret que ell d'inde­pen­den­tista res de res. I no només això sinó que a la majo­ria d'entre­vis­tes explica que Jun­que­ras no va fer la mili, que va fer aque­llo sus­ti­tu­to­rio a Cuba fent de pro­fes­sor i això li ser­veix d'excusa per par­lar de sexe, de les nat­ges de les cuba­nes i reduint el final del .Cat al trist i lamen­ta­ble espec­ta­cle de dema­nar a una ata­ba­lada Ari­adna Oltra que es girés per ense­nyar-li el cul.

Una mos­tra de mas­clisme bar­roer, tràgic i d'abso­lut mal gust que no tinc gens clar que pugui apor­tar cap bene­fici a una per­sona que aspira a pre­si­dir la Gene­ra­li­tat i que diu poc a favor d'aquesta ope­ració de màrque­ting una mica esbi­ai­xat. Ja sé que costa, però em temo que cal­dria tor­nar al tre­ball, a la res­pon­sa­bi­li­tat i a les coses pen­sa­des amb un mínim de cap i d'esforç..., encara que sigui antic.