Un sofà a la riba
‘El càcol'
Aquest és un llibre que no solament no figurarà avui en les llistes de més venuts sinó que ni tan sols haurà rebut els grams de misericòrdia dels que malden perquè en el dia de Sant Jordi emergeixin textos que vagin més enllà dels parangons oficials, textos que siguin, purament, senzillament, literatura. Algú n'ha parlat, això sí, com en Lluís Muntada, que esmenta la “dilatació d'espais interiors” que li suggereix El càcol. Ja ho he dit. Aquest és el títol. El poeta és Josep Domènech, de qui Muntada (hi torno!) afirma que “és un cas de possessió literària, agraciat i damnificat per la sort obscura de no poder col·locar una llinda entre literatura i la vida”. Em temo que té raó. O em penso que té raó, per dir-ho amb més suavitat, perquè la vida de Domènech i la seva literatura (la que du enganxada a la pell i la que ell crea amb poemaris tan intensos com aquest) no tenen una frontera que les separi. I això és bo i dolent alhora, condició indispensable i martiri del poeta.
D'aquests poemes, se n'ha parlat molt poc, i això que, a més a més, vénen avalats per un premi tan prestigiós com el de Sant Cugat, a la memòria de Gabriel Ferrater. Però és igual. Facin-me cas. Encara que ja en tinguin un altre d'obert a la tauleta de nit, encara que n'hagin regalat o n'hagin rebut com a regal, corrin a buscar aquest llibre que els dic, un espai que s'assembla a la concavitat natural on resideix i habita “tot el brasil encès / que duc als ulls”, un intens neguit (i necessari) amb pulsions i angoixes i sexe i sang i desfici. En El càcol hi ha les desaparicions que s'estan en un pot d'alfàbrega (com en Keats), on s'amaga el que ja no pot existir si no és en l'interior del test de la planta olorosa. Domènech ens ofereix la voluntat de pervertir l'estat natural de les coses per tal que les coses naturals tinguin un estat poètic. Bé, és igual. Llegeixin-lo. Hi naufragaran, en aquest mar. I dolç –literàriament dolç– serà el naufragi.