Galeano: una veu gens neutral
No sé si Eduardo Galeano figura a la llista de llibres venuts ahir. Fins ignoro si molts consumidors de paper escrit saben qui és Eduardo Galeano. La memòria és curta, quan els mateixos mitjans catalans –el nostre, també– han estat tan gasius en la desaparició física de l'emblemàtic escriptor. I ningú no ha recordat que la majoria de mandataris de l'Amèrica llatina tenen un llibre de Galeano a la tauleta de nit. Hi ha qui diu que el mateix Obama s'ha passejat acompanyat de Las venas abiertas de América Latina, tot i que una cosa és passejar un llibre i l'altra és llegir-lo. Segur, Galeano ha estat, encara és, la consciència crítica de tot un continent.
Fins a casa hem oblidat que l'escriptor uruguaià visqué quasi set anys a Catalunya, domiciliat a Calella, i que fou aquí on escrigué Memoria del fuego, un intent de revisar la història del continent americà des dels seus orígens, publicada el 1982. I els mateixos aficionats al futbol potser ignoren la veneració que tenia pel Barça i el fet que fou creador de la dita que “Maradona portava la pilota lligada al peu; ara, Messi porta la pilota dins el peu”. Fins i tot podríem dir, i no és garantia de gaire res, que l'únic llibre que ha llegit el blaugrana és obra d'aquest autor, a qui envià, correctament dedicada, una de les camisetes amb el 10.
L'autor d'‘El libro de los abrazos' entengué el fet diferencial català i en la darrera visita a Barcelona insistí que “ara és més necessari que mai defensar el dret a l'autodeterminació dels pobles”, tot i que també lamentava que “la diferència de llengua fa impossible que Sud-amèrica conegui gran part de la rica poesia catalana”, quan ell era un enamorat de Raimon i les adaptacions que havia fet de la poesia medieval. I quan el president Artur Mas li feu lliurament del premi internacional Vázquez Montalbán, al periodisme esportiu, Galeano ho aprofità per reivindicar la figura de Josep Sunyol, el president del Barça “assassinat pels enemics de la democràcia”. Amics de l'estada a Calella afirmen que el seu accent sudaca es barrejava amb naturalitat amb paraules i accent català, quan aquí tot just deixàvem enrere la bota opressora del dictador.
Formo part de la generació que entrà en la moguda política a les darreries del franquisme i, joves revolucionaris, teníem els ulls posats a l'Amèrica llatina, amb els capellans guerrillers i la revolta cubana. Quan Las venas abiertas..., avui molt superada, circulà per les nostres mans quasi la convertírem en bíblia laica, i més quan anava signada per un periodista que havia arribat al món de les lletres amb una entrevista al Che Guevara –Mondo Nuovo de Roma i Época de Montevideo, octubre del 1964–, un manifest on l'aleshores ministre cubà deia allò de: “El poder, en Latinoamérica, se toma por las armas o no se toma.” Admiradors contradictoris del Che i de Marilyn, el jove Galeano s'apuntava als nostres rengles. Érem molt joves, i crèiem que tot era possible, tant Guevara com la Monroe. Després vindrien les rebaixes.
Fins al darrer moment, Eduardo Galeano ha estat
fidel als seus principis. A la mort del que fou i és la veu crítica d'una societat en transició, l'escriptor Jorge Majfud ha escrit que potser Galeano s'equivocà en algunes de les apreciacions, però que fins els seus errors foren “a favor de los más débiles; i así, hasta equivocarse vale la pena”, quan el compromís del poeta –ja que Eduardo fou un poeta– fou a favor dels drets humans, de la veritat, de la justícia, quan “era un poeta de los de abajo, el mayor poeta en prosa de su tiempo, un mago de la metáfora, un delicado hermeneuta”. De Galeano queda l'obra i la veu que proclamava “Nunca quise ser neutral”.
