‘Phubbing' o passo de tu

Un 87% dels joves s'estimen més comunicar-se a través dels missatges que cara a cara. Més de la meitat dels alemanys prescindirien abans de la parella que del telèfon o la pantalla. Un 34% dels espanyols es reconeixen addictes als missatges de WhatsApp i tres de cada quatre se senten desplaçats pel mòbil quan estan amb la seva parella. Les estadístiques sempre són traïdores, però sobretot aquesta última xifra em sembla força versemblant després d'haver cronometrat un noi i una noia mentre sopaven. Es varen passar més de mitja hora intercanviant missatges, se suposa que amb terceres persones, i sense dirigir-se la paraula. Els anglosaxons, sempre aficionats a posar noms a tot, han batejat el fenomen com a phubbing, més o menys: ignorar el veí per atendre el mòbil. D'altres parlen d'una degeneració de l'espècie humana que si fins ara s'havia caracteritzat per passar de caminar de quatre grapes a fer-ho dempeus i com més drets millor, ara s'imposa la generació dels capcots, persones que caminen mirant la pantalla, escoltant els auriculars i alienes al seu entorn.

La dependència tecnològica també ha trastocat els hàbits més consolidats. El petit plaer de llegir el diari amb la tinta encara fresca de bon matí ha quedat superat per la lectura de la primera edició nocturna a l'iPad abans d'anar a dormir, l'atenció reposada a una conferència s'ha convertit en una cursa per piular l'última collonada, ja és impensable assistir a cap acte sense ensopegar amb una audiència entretinguda amb el mòbil mentre el ponent s'esgargamella no se sap ben bé per què ni per qui i encara menys acabar un dinar sense posar el telèfon sobre la taula com els Colt 45 a l'antic Far West. Ni tan sols interrompre una conversa per atendre una trucada o per consultar el penúltim missatge entra en el terreny de la desconsideració. I si bé de tot me n'acuso i molt, potser fóra hora de definir unes mínimes regles que retornessin el senderi social. De la mateixa manera que no està ben vist anar en pilota picada pel carrer, posar els peus sobre l'amanida o cridar com un garrí enmig d'un teatre, hauríem de convenir que la invasió de les tecnologies necessita regulació. Perquè si no no caldrà que les eines raonin i un dia ens esclavitzin. Dia a dia, missatge a missatge, nosaltres sols ens posem la soga al coll.