Diners

El cas Rato, amb les seves ressonàncies del cas Pujol, obliga la gent a fer-se preguntes sobre la naturalesa humana. Si persones amb una vida tan plena, amb èxits professionals indiscutibles, amb modus vivendi assegurat, respectats i admirats per milers de ciutadans fan el que fan, què ens espera a nosaltres, mortals menys qualificats? Què hem de pensar? Seríem nosaltres immunes a les debilitats d'altres? Som davant de patologies degudes a l'obsessió malaltissa pel vil metall? O es tracta d'una perversió estètica com la que suggeria William Blake quan escrivia que “als ulls d'un avar una guinea és més bella que el sol i una bossa esfilagarsada de tant portar bitllets li sembla més bonica que la visió dels arbres en fruit?”. Blake sembla apuntar que els diners no tenen ni tan sols la qualitat estètica o la respectabilitat literària que associem a trastorns de la conducta produïts per altres dèries: l'amor no correspost, els desvaris de la gelosia, el desig insatisfet... Com pot ser, la gent es pregunta, que persones d'intel·ligència provada perdin el seny d'aquesta manera? Com és que no aturen a temps el seu impuls cap a la caiguda? Alguns ho associen al fet que, justament per la seva posició de poder, se senten impunes i perden el sentit dels límits. Hi ha en aquestes conductes, com en el cas de la fal·lera pel sexe del senyor Strauss-Kahn, un aparent oblit de l'enormitat dels riscos implícits. Potser, com tots els herois tràgics, són personalitats tocades per la fatalitat, per l'hamartia que implica sempre una manca d'autoconeixement. Qui ho sap. Del que podem estar segurs és que es tracta de conductes humanes, tan humanes que sembla que l'extensió de la corrupció que ens envolta no té aturador. Potser per això penso en una inquietant afirmació (provocativa) de George Orwell: “Un poble que elegeix polítics corruptes, impostors, lladres i traïdors no és víctima... és còmplice.” Som davant de malvats que cal escarnir, o davant les imatges distorsionades d'un gran mirall, d'una foto de grup?