Mut mot

Arri­bar a Madrid els anys 90 i veure que molts bars tenien a la porta
un car­tell dient que ser­vien ver­mut de Reus, va ser com una bufe­tada. Nas­cut a Vila-seca, feia una des­co­berta d'un pro­ducte que tenia al cos­tat de casa i que la ciu­tat bres­sol no lluïa. La cosa s'ha girat com un mitjó. Ara a Reus hi ha un Museu del Ver­mut, que recu­pera la memòria, la dels Yza­guirre, Miró, Iris (De Muller) o els Rofes, una marca reu­senca que ha trans­for­mat els seus cellers en res­tau­rant. El Museu del Ver­mut acull la col·lecció de Joan Tàpia, la més gran que hi ha al món sobre aquesta beguda. I Vadevi.cat hi ha pro­mo­gut el pri­mer con­curs Vinari sobre ver­muts. Tot ple­gat con­firma que després del gintònic, el ver­mut ha esde­vin­gut tendència. Es recu­pera la tra­dició dels nos­tres pares i avis, i a més no cal estar en mans dels ita­li­ans. Els ver­muts cata­lans, de Reus, Fal­set, Batea, Gan­desa, la Conca de Bar­berà, Tar­ra­gona, Bar­ce­lona (on fa 150 anys es va fer el pri­mer: el Perucchi) per­me­ten fer aquest ritual, assu­mit com un tic de moder­ni­tat amb els vins del país. Ara fer el ver­mut és hips­ter.

A Girona, i a Olot, en la prèvia de Sant Jordi han donat càrrega literària a la tra­dició domi­ni­cal del ver­mut. I posats a jugar amb les parau­les, de fa dos anys, es fa el Ver Mot. Un cer­ta­men capaç de con­cen­trar en una mateixa taula Petros Màrka­ris, Rafael Chir­bes, Luis Goy­ti­solo, Jorge Her­ralde, o Núria Per­pinyà, Joan-Lluís Lluís, Marina Espasa i Mar Bosch, o Sorj Cha­lan­don i la seva quarta paret , per esmen­tar una part d'un pro­grama ambiciós i reei­xit, aquest any amb l'eix de la ciu­tat com a font d'ins­pi­ració. Segur que l'esca del fes­ti­val Mot ha ani­mat els lec­tors a bus­car i regi­rar entre lli­bre­ries i bibli­o­te­ques. Un estil de vida que passi per bus­car una ter­rassa, un bon sol, un ver­mut i fer-la petar sobre lli­bres, sobre el que està escrit i el que es va rees­cri­vint, sobre els com­prats, lle­gits o llis­tats, hau­ria de ser­vir per apren­dre a per­dre's, tan neces­sari com apren­dre a ori­en­tar-se.