Sant Jordi independent

La festa nacional és un homenatge al país i a la seva gent, la que el va fer lliure, la que el va fer créixer, la que va patir defensant-lo, la que va morir estimant-lo i la que el construeix cada dia. Si Catalunya fos un país normal tindria una diada nacional, però com que no ho és, encara, doncs en té dues. És l'autoodi qui parla quan sentim que l'Onze de Setembre els catalans celebrem una derrota, la del 1714. És mentida. No hi celebrem res, però si ho féssim, celebraríem la supervivència com a poble i com a nació d'aquella desfeta i els tres-cents anys de repressió, opressió i intent criminal d'assimilació ètnica, cultural i nacional que l'han seguit; celebraríem també l'acte heroic tant de temps silenciat d'un poble defensant la seva llibertat i personalitat contra un enemic draconià; i celebraríem per descomptat l'expressió del desig col·lectiu de tornar a ser el país normal que érem per prendre les nostres decisions, per construir el millor país possible i per aportar el nostre granet de sorra al món, tal com ho fan els altres països. Ho faríem perquè no hem aconseguit tancar aquell parèntesi, encara.

En canvi, per Sant Jordi, els catalans no reivindiquem, ni homenatgem,
ni commemorem, ni respirem alleugerits; per Sant Jordi simplement som nosaltres mateixos, ens mostrem tal com som i ens expressem sense recances. Sortim de casa per treballar, per disfrutar i per festejar, probablement per aquest ordre. Ens enamorem de
la primavera, de la cultura, del mite
i de la carn, del món i de la vida. Del no res en fem sortir una engruna de felicitat, de la mateixa manera que de la sang del drac en brolla la rosa. És un homenatge magnífic al país i a la gent que el fa cada dia. I només els brètols, els impostors i els insignificants poden voler utilitzar aquest patrimoni col·lectiu amb raquítics objectius. Catalunya no és, encara, un país normal, però ho serà aviat. I quan això arribi no cal que ningú s'inventi un dia, festa o paripé. Feina feta.