La pell fina de Duran

Josep Antoni Duran i Lleida és un bon polític. Aquesta afirmació avui no se sap si ajuda o perjudica. Si és un afalac o un insult. Així van les coses per aquesta part del món. Per tant, cal remarcar que la sentència no conté la càrrega d'ironia que sovint identifica aquesta secció. Duran és un bon polític perquè ha donat sentit al seu partit, perquè ha resistit tots els embats durant dues dècades, perquè és coherent, té un discurs ben lligat i una magnífica oratòria, perquè sembla sincer i perquè s'ha mantingut al davant d'UDC contra tots els aspirants que volien substituir-lo. Aquesta seria la cara amable del personatge. En té que no en són tant. Tots els periodistes que es dediquen al seu gremi saben que el líder d'Unió té el geni aspre, que li costa poc bullir i que no s'està de demostrar-ho amb llampecs d'intransigència. Saben també que Duran és implacable amb la discrepància i que no perdona els díscols. Els més llançats consideren que el líder d'Unió ha teixit durant anys una teranyina de clientelisme en què els “bons” són recompensats i els “dolents”, castigats. Potser en aquesta versió també hi ha dosis de mala fe o de ressentiment. Sigui com sigui, és innegable que Josep Antoni Duran i Lleida té la pell molt fina. Ahir va fer una piulada contra Carme Forcadell en què exigia a la presidenta de l'Assemblea “que ens deixi tranquils als d'Unió”. Forcadell havia demanat en l'acte del Palau Sant Jordi que els democratacristians es mantinguin units al bloc sobiranista. Això és pecat?