President

L'adolescent és un col·lectiu al qual no sentim la veu gaire sovint, com molts d'altres, ja ho sé. També és veritat que una de les característiques que majoritàriament defineixen els individus d'aquest període de la vida que segueix la infància i que precedeix l'edat adulta és justament la vergonya i les poques ganes de destacar, tot i que sempre hi ha excepcions, com és lògic. Aquesta setmana passada, però, els hem sentit arran del tràgic episodi del professor d'institut mort per un alumne adolescent. I una de les demandes era que se'ls escoltés, que se'ls tingués en compte. Justament aquest cap de setmana, a Llagostera, una bon colla de joves que pertanyen a la Federació d'Esplais de Catalunya reclamaven un paper més important i actiu dins la societat. Reivindicaven que tenen els mateixos drets que la resta i que volen que s'aprofiti el seu potencial. “Tenim veu, transformem el món” era el crit d'uns joves que veuen que no se'ls té en compte per res i que hauran de viure un futur que els estan dissenyant els adults –que sovint tenim comportaments infantils–, al qual els agradaria poder aportar algunes idees i suggeriments que el podrien millorar. Què ho fa que sovint, quan es fan plans de futur, no es compta amb els directament afectats? Si s'hi paren a pensar i ho traslladen a altres àmbits, aquesta pregunta també funciona. Una de les persones que s'escolta i connecta amb l'univers adolescent és un home que admiro, l'Albert Espinosa. L'autor, entre d'altres, de Polseres vermelles deia l'altre dia que el primer país que tingui un president adolescent serà el primer que funcionarà. Espinosa defensava el que podria semblar un plantejament agosarat perquè creu que un adolescent aportaria un punt de bogeria, que és molt necessària. I idees innovadores, hi afegia. Segurament que hi hauria molt per discutir, però és innegable que innovació i un pèl de bogeria serien característiques que haurien de tenir present alcaldes, regidors, diputats, consellers i, fins i tot, el mateix president.