Tots en som

L'esta­bli­ment per­tany a una cadena comer­cial, encara que no ho sem­bli perquè venen pro­duc­tes rela­ci­o­nats amb la mare natu­ra­lesa. Un dels depen­dents, bon xicot, simpàtic, tre­ba­lla­dor, etc., parla per telèfon i, quan penja, es posa a des­qua­li­fi­car qui era el seu inter­lo­cu­tor basant-se en dos desit­jos: que tant de bo tots els moros que vénen en pas­tera s'enfon­sin i es neguin, i que els que se'n sal­vin siguin rebuts a trets quan arri­bin a la costa. Aques­tes dues idees les repe­teix unes quan­tes vega­des, amb diver­ses modu­la­ci­ons de veu i cri­dant com un ener­gu­men; a la botiga hi ha vuit o deu cli­ents i cap no diu res lle­vat d'un que, amb tota la dis­creció pos­si­ble, sense mos­trar cap classe d'indig­nació, mirant de posar veu de psi­quia­tre amb paci­ent al sofà, mira de fer-lo rao­nar perquè segur que no n'hi ha per tant, etc. Que no n'hi ha per tant? –brama–, em va encar­re­gar tal cosa i ara em diu que no pot venir a bus­car-la! El cli­ent con­ci­li­a­dor li fa veure que u: el magrebí no ha fet mutis i li ha tru­cat, és a dir, no se n'ha desentès, i, afe­geix: quants naci­o­nals no encar­re­guen taula en un res­tau­rant i ni avi­sen ni s'hi pre­sen­ten?; dos: el pro­ducte reser­vat no té cadu­ci­tat i ja se'l que­darà un altre, i tres: l'encàrrec té un cost molt baix, gai­rebé irri­sori. Però res a fer: segueix, rugint com un lleó, amb el desig explícit que a l'estret de Gibral­tar les tragèdies es mul­ti­pli­quin, sem­pre davant de la indolència dels cli­ents, que hau­rien pogut mos­trar el des­a­cord amb aital acti­tud i/o aban­do­nar el comerç. Hem d'enten­dre que qui calla atorga. L'escena, ver­bal­ment vio­lenta, porta records. Encara sen­tim qui comença el seu dis­curs amb “Jo no sóc pas racista, però...”, quan tot­hom sap que aquest introit és la prova del cotó, l'inequívoc diploma de racista de qui parla, encara que sem­bli gua­nyat amb pre­sumpta mala consciència. Tenim el cata­la­no­par­lant que parla per sis­tema en cas­tellà a tot aquell que iden­ti­fica per la pell, les fac­ci­ons, el ves­tit... com a vin­gut de fora. Hi ha el tua­reg que menys­prea els negres amb qui con­viu des que les cara­va­nes d'esclaus dels segles XVIII i XIX els van aban­do­nar pels oasis. Hem vist els de no sé on del sud d'Espa­nya que han mun­tat algun sidral amb els veïns gita­nos. Etc. I és que de racis­tes en som tots, sobre­tot els que pre­su­mei­xen de no ser-ne. Perquè és una con­dició natu­ral, dis­pen­sada per la mare natura, i només la podem miti­gar, treure'ns-la par­ci­al­ment de sobre, pre­nent el cock­tail soci­al­demòcrata ela­bo­rat amb huma­nisme, filan­tro­pia, il·lus­tració o –va a gus­tos– cris­ti­a­nisme...