Picar pedra

D'un cap a l'altre del país hi ha una veri­ta­ble trama cul­tu­ral on es fan tota mena de con­ferències i cur­sos, sobre lite­ra­tura, art, salut, gas­tro­no­mia, història, comu­ni­cació, ciència, conei­xe­ment de xar­xes soci­als, cinema, etc. De les uni­ver­si­tats i Òmnium a cen­tres soci­als i cen­tres cívics, ate­neus, bibli­o­te­ques, clubs cul­tu­rals, parròquies, casals i tota mena d'enti­tats. La idea és que les per­so­nes que hi vagin –per cert, la majo­ria són de sexe femení– puguin rebre vari­e­tat de cur­sos adreçats a la gent adulta i gran i que alhora aquests siguin font cons­tant de crei­xe­ment cul­tu­ral per a tot­hom que vul­gui, sigui quina sigui la base d'on hom par­teix.

En fer-los se'ns fa sem­pre una pre­gunta. Com és que hi ha qui vota par­tits que ens neguen el pa i la sal? Es pot adduir l'herència del fran­quisme, la per­vivència de molts valors de l'Espa­nya més negra ins­tal·lats en la consciència de la gent més gran, de gent tre­ba­lla­dora d'arrel immi­grant dels anys cin­quanta i sei­xanta i en zones on la con­vivència diària amb la rea­li­tat cata­lana més plu­ral del país hi és poc. Una absència de nor­ma­li­tat cul­tu­ral més pre­sent a l'àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona i a la perifèria de Tar­ra­gona. El pro­blema no està en les per­so­nes que van a aquests actes, en els quals es poten­cia cul­tura i saber, conei­xen­ces i soci­a­bi­li­tat. El pro­blema està en el con­junt de gent adulta i gran que rep infor­mació escassa del món català que l'envolta. Aquí és on actuen de mala fe els par­tits uni­o­nis­tes. Usant la ignorància i la por.

Al llarg de la nos­tra història hem sofert molts exi­lis, per raó de voler esbor­rar-nos com a poble propi. L'actu­ació dels agres­sors mai no ha estat una actu­ació inno­cent, dar­rere sem­pre hi ha hagut el voler apo­de­rar-se de les ter­res, pro­pi­e­tats o rique­ses dels expul­sats. L'ocu­par els seus llocs de tre­ball, el subs­ti­tuir el món nos­tre per un de ser­vil als interes­sos de Madrid, de l'Espa­nya que ens frena, sí, però que també ens empo­breix, econòmica­ment i espi­ri­tu­al­ment.

És foras­se­nyada la pro­posta política dels par­tits uni­o­nis­tes exclo­ents, dels par­tits naci­o­na­lis­tes espa­nyols que neguen als cata­lans els drets democràtics a poder esco­llir el propi futur, és un escarni després de tants anys de dic­ta­du­res i en ple segle XXI. El seu objec­tiu és acon­se­guir que siguem foras­ters al propi país, en la nos­tra llen­gua i cul­tura i fins i tot que hàgim d'esbor­rar la pròpia història. Una afir­mació que, a algú, li pot sem­blar exa­ge­rada, i no ho és. Només cal recor­dar les fal­ses afir­ma­ci­ons, men­ti­des i calúmnies dels uni­o­nis­tes.

Molta gent reia de les bar­ba­ri­tats lingüísti­ques que deien qua­tre cri­da­ners igno­rants a l'Aragó, el País Valencià o a les Illes, pobra gent mani­pu­lada a par­tir dels apa­rells ideològics dels par­tits que cer­ca­ven els seus vots. El resul­tat és sabut, quan han gua­nyat han impo­sat un des­propòsit tan absurd que no té espai en el món del saber, això és el Lapao a l'Aragó o la gro­lle­ria cul­tu­ral sis­temàtica al País Valencià i les Illes. Els llocs de l'Estat, amb el PP, junt amb el PSOE a Anda­lu­sia, on més cor­rupció orga­nit­zada està sent jut­jada pels tri­bu­nals del mateix Estat espa­nyol. Els par­tits uni­o­nis­tes espa­nyols a Cata­lu­nya defen­sen con­cep­tes de dreta extrema i d'extrema dreta, volen ser vas­salls ser­vils d'un amo aliè. No tenen auto­es­tima ni d'ells matei­xos. No hi ha res més trist que ser exi­liat a la pròpia terra. No hi ha delicte polític més greu que voler matar l'espe­rit d'un poble. L'antídot és cul­tura i saber, diàleg i con­vivència, auto­es­tima i orgull, democràcia per damunt de tot.