L'artista

Tots dos esta­ven ate­mo­rits, el que neces­si­tava el tras­plan­ta­ment de ronyó i el que mig aco­llo­nit s'havia ofert a ser el donant. Ner­vis, neguits, ten­si­ons. El nefròleg els va reu­nir i va decla­rar solem­ne­ment: “El que anem a fer no tindrà cap con­seqüència ni per a l'un ni per a l'altre. Amb un ronyó en tenim prou. Si el cre­a­dor ens en va donar dos va ser només pel seu gust evi­dent per la sime­tria.” Els capri­cis de Déu són, sovint, dèries d'artista. Li explico com puc aques­tes coses a un ado­les­cent mal­con­for­mat, un xicot amb la ine­vi­ta­ble cara gra­ne­llada i l'aire depri­mit. Cons­ci­ent de la seva imatge des­ma­ne­gada el noi se'm queixa amar­ga­ment del que l'Artista fa amb uns i no fa amb altres. Ho troba pro­fun­da­ment injust. Pensa, em diu, en aquells paons reials que hi ha al zoo, aquells mas­cles impe­ca­bles que quan des­ple­guen la cua et dei­xen fava­gi­rat. Resulta que ells poden mos­trar uns atri­buts sen­sa­ci­o­nals, un mosaic de sime­tries i colors, i galle­jar davant les titis i nosal­tres... No sé com ani­mar-lo, però li recordo allò del tem­pe­ra­ment artístic
del Tot­po­derós. La cua del paó sem­bla un altre moment de lirisme del Cre­a­dor, un moment d'esbarjo per fugir de la seva rutina impe­ca­ble i impla­ca­ble fent que tot tin­gui funció i sen­tit. Amb el paó es va dei­xar anar i va voler demos­trar que ell també era capaç de crear orna­men­ta­ci­ons tan inne­cessàries com fas­ci­nants, que era sen­si­ble als deli­ris bar­rocs. “Cony d'Artista, doncs”, em remuga l'ado­les­cent mal­gir­bat, “dis­tret amb aquests capri­cis es va des­cui­dar de fer-nos una mica més arre­gla­dets a la resta de mor­tals”. I en un atac de rebel·lió pròpia de l'edat sen­ten­cia: “Jo d'un Déu així no en vull saber res!” Els joves són molt poc com­pren­sius amb Déu i no li tole­ren
ni aquests detalls d'artista. Tenen tendència a pen­sar que és un bluf. Amb
el temps, però, pot­ser accep­ta­ran, com Vol­taire, que “Si Dieu n'exis­tait pas, il fau­drait l'inven­ter”. O, encara
millor, enten­dran què vol dir Julian
Bar­nes quan afirma: “Déu no exis­teix, però l'enyoro.”