El timbal
Espanya eterna
Dissabte passat l'entrenador de l'Eibar es va convertir en notícia per haver respost en èuscar a una pregunta feta en èuscar a Almeria. A Espanya, les llengües són un problema; les llengües diferents del castellà. Garitano va esdevenir carnassa per als voltors i, tres dies després, l'entrenador de l'Almeria, Sergi Barjuan, va considerar un tràngol respondre en català a una pregunta feta en català a Madrid. Pràcticament es va disculpar per haver-ho fet i va pronunciar un “no quiero problemas” que levita entre el pragmatisme, la submissió i la síndrome d'Estocolm. És el triomf silenciós de la doctrina Inda (Eduardo), a saber, “a Espanya s'ha de parlar la llengua que entén tothom, que és el castellà”... i si no ho fas, tindràs problemes. Tal qual. Aquest mateix impuls és el que impulsa molts ciutadans espanyols com l'Arcadi Espada o la senyora Cospedal a demanar càstig per a tot aquell, fonamentalment catalans i bascos, que gosin xiular l'himne o el rei espanyols en la pròxima final de copa de futbol. És el mateix esperit que impulsa la fiscalia de l'Estat a pretendre castigar judicialment el president de Catalunya i dos membres del seu govern per haver permès que els catalans opinéssim sobre la independència de Catalunya el passat 9-N. Salvant els 300 anys un mes i 4 dies que han passat, és la mateixa lògica que imperava a l'Espanya que va torturar i esquarterar el general Moragues la primavera de 1715. Una Espanya que imposava el castellà reprimint el català; que castigava la insubmissió a l'autoritat borbònica; i que imposava un espoli econòmic que encara dura, com ens recordava fa mesos el ministre Montoro dient que “Catalunya nos sacará de la crisis”, o aquesta mateixa setmana el ministre Catalá, quan deia que “és hora que los catalanes lideren una nueva etapa de prosperidad; és lo que los espanyoles esperan”. Assimilació, repressió i explotació; una lògica, un esperit i una estratègia inherents al projecte d'Espanya pels segles dels segles.