El pla Ibarretxe

Com passa el temps, amics. Just fa vint anys, el 30 de desembre del 2004, el Parlament basc va tirar pel dret i va aprovar una proposta d’estatut que incloïa, directament, el dret d’autodeterminació, un poder judicial autònom, la representació directa a Europa, nacionalitat pròpia dels ciutadans i seleccions nacionals. Això, és clar, només per començar. Era un brindis al sol si voleu, però el govern del PP va quedar tan estupefacte per l’atreviment que va decidir canviar el Codi Penal per imposar penes de presó a qui convoqués referèndums sense la seva aprovació. D’aquí plora la criatura espanyola i, de passada, la catalana. Ibarretxe va viatjar a Madrid en una escena prou recordada a demanar l’aprovació per la via més pacífica de la independència gairebé formal del seu país. Era d’esperar que el PP i els “federalistes” del PSOE s’hi oposessin frontalment. A la festa unionista s’hi va afegir –aquests mai no fallen tampoc– Izquierda Unida, Coalició Canària i el senyor Labordeta, tan d’esquerres que semblava.

En la votació, el gener del 2005, els grans partits catalans, CiU i ERC, van avalar el pla d’Ibarretxe i del PNB pensant que el text seria un avant la lettre de manual per a un futur estatut propi. Aquest favor als nacionalistes bascos de ben poca cosa va servir. Quan els partits d’aquí se la van jugar el 2017 –de forma maldestra, com s’ha vist–, ells es van posar de perfil i el lehendakari va renunciar a una mediació que facilités un referèndum definitiu reconegut internacionalment.

El desafiament basc no va anar enlloc i el PNB ha fet bondat des de llavors per raons ben conegudes. En realitat ja tenen tot el que necessiten i no cal esvalotar el galliner autonòmic. Són intocables. El pobre Albert Rivera va proposar eliminar el seu concert econòmic i així li va anar. El pla Ibarretxe va ser el primer i l’últim que proposarà el PNB. Van aprendre la lliçó.