Artur Mas

Segons els pronòstics, la fede­ració lide­rada per Artur Mas con­ti­nua per­dent suport. I això és el mateix que dir que és Artur Mas, pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, qui els va per­dent. És clar que els pronòstics només són pronòstics i, en política, allò que compta són els resul­tats elec­to­rals i l'aritmètica par­la­mentària que se'n deriva. Tan­ma­teix, els pronòstics són indi­ca­dors que influ­ei­xen en els estats d'ànim dels polítics i en les tendències de la gent.

Si fem un símil fut­bolístic, podem dir que anar per­dent un par­tit no sig­ni­fica que l'aca­bis per­dent, però a cada gol que et mar­quen l'estat d'ànim dels juga­dors cau i la resig­nació dels afec­ci­o­nats aug­menta. I a la inversa. Anar gua­nyant un par­tit no sig­ni­fica que l'aca­bis gua­nyant, però a cada gol que mar­ques l'estat d'ànim dels juga­dors creix i l'eufòria dels afec­ci­o­nats, encara més.

En la història moderna, tots els pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat havien gau­dit de moments d'èxit res­pec­tats per una majo­ria del país. Pot­ser Mon­ti­lla, de tarannà més intro­ver­tit i de geni­a­li­tat dub­tosa, va fre­nar l'èpica dels seus pre­de­ces­sors. Però Tar­ra­de­llas, Pujol i Mara­gall havien gene­rat com­pli­ci­tats entre els adver­sa­ris polítics i en el con­junt del país. I, para­do­xal­ment, tot i trac­tar-se d'uns pre­si­dents dis­po­sats a man­te­nir el llistó baix del cata­la­nisme i, també, a no fer res que pogués tren­car l'statu quo de la soci­e­tat ni els pri­vi­le­gis dels pode­ro­sos.

En com­pa­ració amb els ante­ri­ors pre­si­dents i trac­tat amb objec­ti­vi­tat, Mas és el pre­si­dent que més ha impul­sat la gover­nança, el bon govern, el més aus­ter i el menys altiu i superb. I pel que fa a la qüestió naci­o­nal, Mas és el pre­si­dent que ha fet sor­tir el país de l'ambigüitat i ha posat rumb a la plena auto­de­ter­mi­nació. A canvi, els pronòstics diuen el que diuen: Mas con­ti­nua per­dent suport.

No des­co­bri­rem res si repe­tim que Cata­lu­nya ignora o oblida els que en cer­quen l'esta­bi­li­tat i la pros­pe­ri­tat, men­tre s'entreté a bus­car ene­mics exte­ri­ors. A mi em sem­bla que Mas es mereix la com­pli­ci­tat dels adver­sa­ris polítics i de la gent. Algun èxit, vaja.