Decidir-se

La situ­ació a Cata­lu­nya, amb el pano­rama de les elec­ci­ons muni­ci­pals ben pre­sent, ens mos­tra un per­fil únic, mar­cat sobre­tot per un ple­gat d'il·lusi­ons i una bona dosi d'incer­te­ses. Entre les il·lusi­ons, les ganes de con­ti­nuar un procés polític sin­gu­lar en el pano­rama de les democràcies occi­den­tals, cen­trat en la volun­tat de defi­nir el propòsit –sem­bla que ja ina­mo­vi­ble– d'un estat propi, al marge d'un cen­tra­lisme que s'ha mos­trat tan­cat a qual­se­vol pro­posta de canvi, encara que fos ben enra­o­nat o ten­dra­ment pos­si­bi­lista.

Les incer­te­ses són les que ver­te­bren qual­se­vol situ­ació política, incre­men­ta­des per l'enver­ga­dura inèdita d'aquest pro­jecte i per la manca d'uni­tat entre par­tits, que en massa moments s'ha per­ce­but com a fatídica, entorn d'un sol eix d'actu­ació. El joc polític con­ven­ci­o­nal no acaba de ser el més útil per tei­xir posi­ci­ons fer­mes en una situ­ació que demana una gran­desa de mires i una gene­ro­si­tat que no abun­den en el reper­tori de talents d'una classe política acos­tu­mada a tocar peti­tes dosis de poder. Ens calen homes d'estat –i cul­tura d'estat– quan encara només s'és una sim­ple auto­no­mia, i dic homes –i dones!– d'estat, perquè només amb dos o tres, i de dife­rent signe polític, crec que no ens sor­ti­rem.

Tan­ma­teix, el procés català s'aca­barà ope­rant al marge fins i tot de la manera en què s'han creat els altres nous estats que han apa­re­gut en les últi­mes dècades. La poca traça del govern espa­nyol ha forçat a fer, en pri­mer lloc, una con­sulta popu­lar que, tot i no ser vin­cu­lant, està sent judi­ci­al­ment per­se­guida, com si es tractés d'un ver­ta­der delicte de sang. A més, les elec­ci­ons del 27-S seran com un ple­bis­cit, com ho saben fins i tot aquells que només fan que accen­tuar-ne el caràcter autonòmic o con­ven­ci­o­nal. No ha que­dat altre remei que fer-ho així –un ple­bis­cit enco­bert…–, però, si sur­ten bé les coses, el camí cap a la inde­pendència no té atu­ra­dor, perquè la decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència, que ha de coro­nar el procés, no fa més que acos­tar-se, a mesura que les eta­pes es van esgo­tant. Alguns par­tits, com per exem­ple el PSC, farien bé d'ado­nar-se del que pot pas­sar l'endemà del 27-S, i mirar de cor­re­gir des d'ara –per exem­ple sumant-se a la reforma de la llei elec­to­ral– el que ha estat un càlcul mesquí que els ha fet per­dre pis­to­nada.

La sen­sa­tesa obliga a pren­dre deci­si­ons, sense haver d'espe­rar que des de l'altre cantó donin senyals d'una raci­o­na­li­tat que tam­poc apunta per enlloc, ni en les noves for­ma­ci­ons polítiques ni en les velles, poc dis­po­sa­des a sor­tir del seu fosc essen­ci­a­lisme. Els refor­mis­tes es tro­ben amb un pro­blema: aquí es con­si­dera que l'única cosa que s'ha de refor­mar és l'inde­pen­den­tisme, silen­ci­ant-lo sota el soroll etern d'una Cons­ti­tució que ja no ser­veix ni per dis­si­mu­lar la coi­xesa de les tau­les. Cada dia que passa hi ha més mos­tres de la impos­si­bi­li­tat de refor­mar una Espa­nya que sigui bona per a la Cata­lu­nya del segle XXI. Si això es volgués fer, les pro­pos­tes ja hau­ria de fer estona que s'hau­rien d'haver pre­sen­tat, tot per esme­nar, d'una sola ope­ració, l'Esta­tut i la Cons­ti­tució, i arre­glar així el pai­satge per a unes quan­tes dècades.

Aquí ens hem omplert la boca de democràcia, fins que final­ment ha tocat escol­tar de veri­tat, fent cas a tot el sen­tit de l'expressió, “el poble sobirà”. La sobi­ra­nia és en les pape­re­tes, per molt que les mani­fes­ta­ci­ons hagin forçat a un canvi de sen­si­bi­li­tat en la classe política. Cada cop que se'ns con­voca ho deci­dim tot. El dret a deci­dir ja fa temps que va arri­bar a la nos­tra vida política.