Opinió

Utopies reaccionàries

Especialment des de
les esquerres, es confon la crítica a la dimensió reaccionària de l'islamisme polític
amb la islamofòbia

Sos­te­nia André Gluks­mann que les reli­gi­ons mai havien estat capa­ces de domes­ti­car el nihi­lisme. La con­flic­tiva història euro­pea és un exem­ple de com la barbàrie des­borda sovint les estre­tes línies ver­me­lles que sos­te­nen la civi­lit­zació. Per la seva banda, l'islam, que ha tin­gut un paper relle­vant en la història del con­ti­nent, també ha alter­nat períodes de fana­tisme extrem amb eta­pes de tolerància cons­truc­tiva. Ara, tan­ma­teix, sem­bla que es troba en una situ­ació en què la dimensió cul­tu­ral i espi­ri­tual de les soci­e­tats musul­ma­nes sem­bla incapaç de con­tro­lar una deriva nihi­lista pro­funda, amb volun­tat de cap­gi­rar pro­fun­da­ment les regles del joc de democràcia política, lli­ber­tat indi­vi­dual i igual­tat davant de la llei.

Les soci­e­tats occi­den­tals en gene­ral, i l'esquerra política en par­ti­cu­lar, sem­blen mirar cap a un altre cos­tat. Els milers d'euro­peus que es dei­xen enllu­er­nar per Estat Islàmic i els qui s'hi apun­ten, poden repre­sen­tar el símptoma d'algu­nes de les dis­fun­ci­ons en les soci­e­tats democràtiques. Els pro­ces­sos de radi­ca­lit­zació per­so­nal que com­por­ten una rup­tura extrema res­pecte dels valors com­par­tits i que posen les bases de la con­vivència col·lec­tiva, ens hau­ria de fer refle­xi­o­nar sobre què està pas­sant. Avui, al con­ti­nent, i també al sud i l'est de la Medi­terrània, hi ha una part subs­tan­cial de la població que anhela el que podríem con­si­de­rar com a uto­pies reac­cionàries.

Estat Islàmic, a diferència de les experiències de violència reli­gi­osa sin­co­pada pròpia d'Al-Qaida, ofe­reix una soci­e­tat alter­na­tiva, fona­men­tada en supo­sats valors reli­gi­o­sos (o almenys des d'inter­pre­ta­ci­ons matus­se­res i interes­sa­des de l'Alcorà). En ter­mes gene­rals, ofe­reix una força de grup, una iden­ti­fi­cació tri­bal, on els ins­tints vio­lents són jus­ti­fi­cats i sacra­lit­zats i ator­guen sen­sació de poder a qui els exer­ceix. S'esti­mula la creença (i posada en pràctica) del prin­cipi que es pot obte­nir per la força allò que hom desitja, i que una munió d'infi­dels (els ali­ens a la tribu) són la font d'obtenció de la riquesa, el sexe, l'honor i qual­se­vol altra cosa que reque­reixi els seus ins­tints pri­ma­ris. Per­se­gueix de la cre­ació d'una aris­tocràcia, mili­tar­ment dis­ci­pli­nada, en què s'imposa la supe­ri­o­ri­tat, via la força física, no exempta d'una des­per­so­na­lit­zació sàdica envers les seves vícti­mes, i el domini abso­lut sobre el con­junt. Les actu­a­ci­ons d'ISIS a Síria i l'Iraq no enga­nyen. Es tracta, ras i curt, d'allò que alguns politòlegs deno­mi­nen com a “fei­xisme verd”, la recerca d'un super­home nietzschià amb coar­tada espi­ri­tual que se sent poderós, que menysté els prin­ci­pis il·lus­trats i que jus­ti­fica els crims en nom d'una divi­ni­tat ine­xis­tent.

Alguns psicòlegs han trac­tat de mar­car un per­fil dels nois i noies que s'han allis­tat en aquesta mena d'uto­pies fona­men­ta­des en valors reac­ci­o­na­ris (auto­ri­ta­risme extrem, into­lerància, estruc­tura de cas­tes, escla­fa­ment de les dones,...) Hi veuen una baixa auto­es­tima per­so­nal, deses­truc­tu­ra­ci­ons fami­li­ars,  his­to­ri­als d'addic­ci­ons, por frohm­mi­ana a la com­ple­xi­tat d'una soci­e­tat diversa o sim­ple tendència a la cri­mi­na­li­tat. Tan­ma­teix, també hi caben inter­pre­ta­ci­ons més glo­bals. No és la pri­mera vegada que gene­ra­ci­ons en con­flicte es dei­xen enllu­er­nar per pro­jec­tes polítics o reli­gi­o­sos amb apa­rents solu­ci­ons màgiques. Una de les cons­ta­ta­ci­ons és que el con­junt de valors democràtics, libe­rals, con­vi­ven­ci­als i pacífics d'Occi­dent se sus­ten­ten en un invent sociològic rela­ti­va­ment recent: les clas­ses mit­ja­nes. Aquests estrats con­ven­ci­o­nal­ment han ser­vit per esta­bi­lit­zar les soci­e­tats occi­den­tals, en el sen­tit que repre­sen­ten la pro­mesa d'una existència rela­ti­va­ment còmoda i segura, i la pos­si­bi­li­tat de pro­moció social. El capi­ta­lisme neo­li­be­ral ha fet entrar en fallida aquest model. El descrèdit d'occi­dent al nord d'Àfrica s'ali­menta de la frus­tració de les fal­ses pro­me­ses de benes­tar.

Cal pren­dre's seri­o­sa­ment aquest des­a­fi­a­ment. Espe­ci­al­ment des de les esquer­res, es con­fon la crítica a la dimensió reac­cionària de l'isla­misme polític amb la isla­mofòbia. Aquesta acti­tud impe­deix una anàlisi pro­funda del feno­men, i més aviat ali­menta el crei­xe­ment de la ultra­dreta. La tendència a un cert “folk­lore d'esquer­res” impe­deix enca­rar una anàlisi i un debat rigorós sobre el nihi­lisme de franquícia reli­gi­osa. De fet, la pro­gres­siva con­questa isla­mista dels espais públics com ara la impo­sició de la xaria en el Codi Civil i de família dins alguns gue­tos, o la impo­sició crei­xent de codis de ves­ti­menta suposa una greu vio­lació del prin­cipi d'igual­tat de gènere. En ter­mes mar­xis­tes, sovint, la defensa del mul­ti­cul­tu­ra­lisme acaba con­ver­tint les esquer­res en els xim­ples útils del reac­ci­o­na­risme.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.