Sobre l'escàndol
el paradigma de
les relacions humanes en l'espai públic
i els protocols que assegurarien la sana competència entre les diferents respostes als projectes col·lectius
En una peripècia normal a l'hora de judicar la realitat, ens trobem amb la contingència que els esdeveniments públics espanyols estan relligats a uns paràmetres d'escàndol que en un llenguatge més vulgaritzat se'n diu corrupció. L'escàndol és més subtil i té unes ramificacions més engaltades al fenomen social i la seva transcendència si bé recentment ha perdut potència, no deixa de ser menyspreable. L'escàndol funciona en el conscient col·lectiu de la societat i és allà on s'instal·la per reforçar els sentiments de desnonament que l'acompanyen. Hi ha una penúria transversal a tot allò tocat per l'escàndol i, a la vegada, una autèntica dificultat per esbrinar on es troba la veritat i què és mentida de l'entramat escandalós.
Es presenten seriosos obstacles a l'hora de redreçar l'equilibri entre la imatge pública d'una institució i la imatge privada. En la majoria de casos la imatge pública no correspon a la imatge privada, però això no sembla importar pràcticament ningú, ja que la imatge privada roman en l'inconscient com la veritable. No hi ha manera de preservar el bon nom i la gestió d'una institució o un partit polític, sigui del caire que sigui, si la proposta inicial ha estat desfer el seu programa amb un episodi, o diversos, escandalosos.
Tinc la percepció que la societat contemporània no avança sinó que es queda atrinxerada en uns paràmetres d'ignorància vers el que l'envolta. No pot ser que una institució digui en públic que l'escàndol no l'afecta i en faci moneda de canvi per mantenir el mateix procediment sota un nom diferent. El que sembla inversemblant és que el tall ètic d'un partit polític o una institució estigui en mans de les mateixes persones imputades o en règim de sospita per haver tergiversat la veritat primigènia. La voluntat quasi malaltissa de les persones de romandre en el seient o el modus operandi de la institució obeeix molt sovint a una percepció que res canvia en el fons, i que és per això que amb un nom diferent es van succeint els episodis d'escàndol.
L'atemporalitat dels episodis ens mostra i demostra constantment la manca de cura que el càrrec públic genera a l'hora de desenvolupar mitjans de control i contenció per confrontar episodis escandalosos. La societat sembla no tenir interioritzats mecanismes de protecció contra l'escàndol. La rapidesa i l'acumulació dels episodis trava la resposta i sembla fer-los insuperables.
En l'entramat socioeconòmic d'Occident no hi ha cap societat ni estament públic que regeixi el seu dia a dia per principis ètics, més aviat hi són omnipresents però no es demana la participació social fins que s'ha detectat i fet públic un escàndol. Aquesta deficiència no sembla immutar ningú, més aviat se la considera perfectament normal o entenedora. No es pot fer referència al mal temps sense cridar-lo. Aleshores la pèrdua de punts de referència és constant i dins la mateixa complexitat de les operacions que s'emmarquen en el dia a dia de qualsevol empresa pública, el paper de l'escàndol hi és present. No trobarem en un futur immediat salvaguardes per a l'actual situació si no entrem en el comportament més elemental de l'individu, i fem que aquestes salvaguardes tinguin un paper preponderant en la resolució dels intercanvis.
S'ha de canviar el paradigma de les relacions humanes en l'espai públic i els protocols que assegurarien la sana competència entre les diferents respostes als projectes col·lectius.