Opinió

80 anys de Jordi Mir

Ha participat directament en un futral de campanyes, aplecs i conglomerats catalanistes

En Jordi Mir i Parache (cava­ller de la Conca de Tremp, mis­si­o­ner de la cata­la­ni­tat) ha arri­bat aquests pri­mers dies de maig als 80 anys, un rodó ani­ver­sari que haurà moti­vat, segur, la feli­ci­tació dels seu amics. Del seu Tremp natal, va arri­bar a Bar­ce­lona el 1950, només amb quinze anys (“parau­les d'amor, sen­zi­lles i ten­dres”), a l'època que reco­mençava la des­fi­lada d'exili inte­rior, de la mun­ta­nya al pla, a la inversa de la del febrer del 1939. Només sis anys després, el 1956, va començar a rela­ci­o­nar-se amb nois de la seva edat, o un pèl més grans, tals com Albert Manent i Albert Jané, amb els quals, amb Joan Triadú, enge­ga­ran les pri­me­res clas­ses de català de la post­guerra.

En escaure's la mort de Car­les Riba, el juliol de 1959, Jordi Mir –amb Joa­quim Molas, el poeta de Tàrrega, Anton Sala-Cor­nadó, i Triadú, entre d'altres– porta el taüt, camí del cemen­tiri de Sant Ger­vasi, amb les des­pu­lles del mes­tre, de qui Joan Oli­ver diria: “Si tu no hi ets, qui ens jut­jarà?” Era el tes­ti­moni de con­tinuïtat de diver­ses gene­ra­ci­ons. Així des d'ales­ho­res, amb una mateixa con­tinuïtat sense solució sepa­ra­tiva. Fent un apres­sat recompte de les seves mol­tes acci­ons, acti­vi­tats i acti­tuds en favor de la llen­gua, la cul­tura (geo­gra­fia, història, excur­si­o­nisme i mit­jans d'infor­mació) i la nació cata­la­nes, em trobo que Jordi Mir haurà par­ti­ci­pat direc­ta­ment (sense ombra de pro­ta­go­nisme, com va des­ta­car-se el juny de 2010 en la sessió d'home­natge que va dedi­car-li l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans) en un futral de cam­pa­nyes, aplecs i con­glo­me­rats cata­la­nis­tes, entre la clan­des­ti­ni­tat més cons­pi­ra­tiva i l'ober­tura a la llum més des­ca­rada, que el con­ver­tei­xen en un dels cata­lans de més empenta con­tem­porània. Si Pla va dir que Manent era el català que, durant la dic­ta­dura, més esca­les va pujar i bai­xar, jo podria dir que Mir és el qui més quilòmetres deu haver fet a peu, cami­nant el país.

El 1960, seguint el camí que s'havia mar­cat, ja el tro­bem al Palau de la Música, on fou detin­gut per can­tar El cant de la senyera, amb la colla dels Pujol, Espar i com­pa­nyia. El 1963, en el cin­quan­te­nari de les Nor­mes ortogràfiques (1913), de Pom­peu Fabra – de qui Mir és un segui­dor confés, fins al punt, en els últims deu anys, amb Joan Solà, d'edi­tar en nou volums l'Obra com­pleta del gran filòleg i de lle­gar tot el seu Arxiu Fabra a l'IEC–, va ser el mateix Mir qui pro­posà, segons ha con­tat Albert Jané, com­me­mo­rar aquell ani­ver­sari amb una tro­bada acadèmica i popu­lar a Per­pinyà i a Prada de Con­flent, on des de 1948 jeu per sem­pre Mes­tre Fabra, una tomba que Mir ha fet visi­tar a cen­te­nars de cata­lans. El 1968, jus­ta­ment en el cen­te­nari de la nai­xença de Fabra, amb Òmnium Cul­tu­ral, Mir és un pro­pa­gan­dista de la seva figura, recor­dada a par­tir de l'any següent amb la ini­ci­a­tiva de la Flama de la llen­gua cata­lana, encesa davant la tomba de Prada i por­tada a peu per excur­si­o­nis­tes fins a Mont­ser­rat, on el febrer de cada any es renova en tri­but per­ma­nent. Encara recordo, el febrer de 1975, el geògraf Josep Iglésies por­tant aquesta flama a l'entrada del mones­tir, amb Jordi Mir com a mes­tre de cerimònies. I així podríem anar des­gra­nant altres llocs on la seva presència era notòria: el 1969, en el pri­mer any de la Uni­ver­si­tat Cata­lana d'Estiu, també a Prada, on Mir, que ja havia con­nec­tat amb els cata­la­nis­tes del Ros­selló, feia clas­ses de català i por­tava alum­nes a viat­jar per la geo­gra­fia de la Cata­lu­nya del Nord; l'abril de 1970 encara em sem­bla veure'l a l'aero­port del Prat, entre pan­car­tes de ben­vin­guda, rebent Josep Car­ner, enyo­rat com un par­dal, i el 1976, col·labora en els 100 anys de la fun­dació del Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya i en la sor­tida del diari Avui, on de seguida van fer-se popu­lars els seus Indrets de Cata­lu­nya, reu­nits en dos volums, els anys 1978 i 1979, a la col·lecció Lli­bre de Mot­xi­lla, de les Publi­ca­ci­ons de l'Aba­dia de Mont­ser­rat.

I és que Mir –amb aquesta cor­penta d'home emmun­ta­nyat– ha cami­nat per tots els racons de Cata­lu­nya, unint excur­si­o­nisme i llen­gua, com feia Fabra i els seus altres admi­rats Pau Vila, Casa­cu­berta i Coro­mi­nes, al cos­tat dels quals caminà. També és des­ta­ca­ble la seva acti­vi­tat en el camp de l'asses­so­ra­ment cul­tu­ral i lingüístic a TV3 i Cata­lu­nya Ràdio, en cone­guts pro­gra­mes de Joa­quim M. Puyal, Antoni Bas­sas i Mònica Ter­ri­bas. En for­mat de lli­bre, ens ha dei­xat Els noms de lloc del terme de Tremp (1983), Apunts d'un ciu­tadà (Proa, 1998) i Dic­ci­o­nari d'esports de mun­ta­nya, amb Car­les Albesa (Edi­ci­ons 62, 1998). Aquests noms i mun­ta­nyes que, amb la seva dona, Neus Bòria, ha tran­si­tat amb passió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia