Envellim, com cal

Del 5% al 12%: aquesta és la pre­visió del per­cen­tatge de per­so­nes de més de 80 anys que viu­ran a la Unió euro­pea cap al 2060. La font és The 2015 Ageing Report (), i sem­bla fia­ble. I ales­ho­res només hi haurà dos tre­ba­lla­dors per cada jubi­lat. Tenen les dades a inter­net però, sent ara l'espe­rança de vida dels 507 mili­ons de ciu­ta­dans de la UE de 78 anys (83,1 entre les dones), fer els càlculs no és gens difícil. En breu: la població enve­lleix; enve­llim. ¿Hi estem pre­pa­rats? Està vostè pre­pa­rat per enve­llir?

El 2012 vaig cele­brar amb els meus alum­nes d'ales­ho­res l'“any euro­peu de l'enve­lli­ment actiu”, interes­sant pro­posta de la UE: vam con­vi­dar experts, fer recerca, escriure comu­ni­ca­ci­ons i mani­fes­tos, visi­tar gent gran de Roses, etc. Fou un tre­ball pedagògic i acadèmic genial, i estic agraït a aquells alum­nes meus, ara ja a la Uni­ver­si­tat. També ells es fan grans, el temps mai s'atura. Des d'ales­ho­res volia escriure'ls sobre la vellesa.

Per García Márquez va errat qui pensi “que deixa d'ena­mo­rar-se quan enve­lleix, i no se n'adona que enve­lleix quan deixa d'ena­mo­rar-se”. No sé quina edat té vostè, que ara em lle­geix, però –per impe­ra­tius biològics– la nos­tra existència ens deli­mita en un arc cro­nològic natu­ral i limi­tat: des dels 45-50 anys s'evi­den­cien –sem­pre segons el ritme i estil de vida pre­vis– regres­si­ons en el ren­di­ment físic i intel·lec­tual. Comen­cem a ser més cons­ci­ents que ens fem grans i negar-ho –més amb la ment que en la rea­li­tat– té fins i tot un nom, en la psi­co­lo­gia “popu­lar”: la síndrome de Peter Pan (Kiley, 1983).

El títol d'aquest arti­cle té una doble inter­pre­tació: d'una banda, l'enve­lli­ment és ine­vi­ta­ble; de l'altra, ¿com s'han de viure les edats ter­cera (des dels 65 anys) i quarta (des dels 80)? Els meus alum­nes de psi­co­lo­gia, a 2n de bat­xi­lle­rat, gau­dei­xen amb les “xer­ra­des TED”, vídeos de menys de 18 minuts dis­po­ni­bles a la xarxa en dese­nes d'idi­o­mes. Atul Gawande, un metge nord-ame­ricà fill d'immi­grants marat­hes (Índia), hi aporta idees interes­sants: insis­teix que cal que els sis­te­mes fun­ci­o­nin (fer “llis­tes de com­pro­vació”, cor­re­gir errors i difon­dre bones pràcti­ques) i no només gas­tar cada cop més en tec­no­lo­gia. No podem ser insos­te­ni­bles, tam­poc en la des­pesa. I ell ha publi­cat Being mor­tal (2014), que evi­den­cia la fra­gi­li­tat i la dependència del període vital final de les per­so­nes que avui dia tenim intenció de morir ben grans: volem sem­pre un any més, oi? Evi­tem la medi­ca­lit­zació de la vellesa, la lluita afer­ris­sada per defu­gir la mort i el des­gast emo­ci­o­nal i per­so­nal que ben sovint això com­porta. Els qui em conei­xeu sabeu que no estic per cap mena de suïcidi mèdica­ment assis­tit, que és un dis­ba­rat irra­ci­o­nal. Ell no en parla; més aviat escriu que “la nos­tra meta no ha de ser una bona mort, sinó una bona vida fins al final”. L'eutanàsia mai és la solució.

He refle­xi­o­nat sobre l'enve­lli­ment. Acabo de relle­gir el De la vellesa (Ciceró) i també la 12a de les Car­tes a Lucili (Sèneca). Els els acon­se­llo: avui dia serien com “lli­bres d'auto­a­juda”. Ciceró, en el diàleg entre el vell Cató i els jove­nets Escipió i Leli, ens dóna qua­tre raons per les quals la vellesa sem­bla mise­ra­ble: ens aparta de les acti­vi­tats; per­dem la força física; allu­nya de força pla­ers i s'ensuma la pro­xi­mi­tat de la mort. Però ense­nya a enve­llir. I Sèneca, a la carta esmen­tada, s'enfronta amb la pròpia senec­tut, des­co­berta en una de les seves vil·les subur­ba­nes. Des­co­brint el pas del temps, clama: “Abra­cem-la, esti­mem-la, la vellesa!”

No tinc prou espai per a con­si­de­ra­ci­ons filosòfiques ni donar-los ara remeis psi­cofísics, que hi són. Tam­poc vull deri­var cap al mora­lisme de dir que cal tenir cura dels vells per la savi­esa emma­gat­ze­mada a les rugues de la seva cara. Tot això és veri­tat, i força lli­bres en par­len. Pen­sem-hi: no és un assumpte econòmic, sinó –i mai millor dit– vital!

Enve­llim sols, cer­ta­ment, però no aïllats: sole­dat i aïlla­ment són ben dife­rents. Cal fer-se gran adap­tant-nos gra­du­al­ment al des­gast de les nos­tres capa­ci­tats, hem d'anar al ritme de les for­ces dis­po­ni­bles. Jubi­lat no equi­val a inútil: de fet, prové del llatí iubi­lare, que seria donar crits d'ale­gria i goig. No sé com ens en sor­ti­rem, però tinc la cer­tesa que qui sàpiga viure bé, sabrà enve­llir i morir bé. El “bé” no rau en el benes­tar, diners o salut, sinó que és de l'àmbit de l'ètica.