Ara va de veres

Demà va de veres i quan es va de veres costa més ser generós, des­in­te­res­sat i con­des­cen­dent. Demà es repar­teix poder, encara que sigui un poder petit, mal finançat i amb cada dia menys com­petències, i en aques­tes cir­cumstàncies el marge per a la broma és estretíssim. Estan en joc els càrrecs, les con­ces­si­ons, les prer­ro­ga­ti­ves, els encàrrecs i tota l'eròtica de negar i con­ce­dir amb els pres­su­pos­tos públics. És quasi natu­ral haver vist tants ges­tos mal­ca­rats i tan­tes ema­na­ci­ons de bilis. Ens han dit que aques­tes muni­ci­pals són essen­ci­als per al procés cap a la inde­pendència, però el “procés”, quan la cosa va de debò i toca dis­tri­buir poder entre les for­ma­ci­ons polítiques, no és res més que una eina, un signe d'iden­ti­tat, un dis­tin­tiu de la casa, un argu­ment de ven­des. Si no fos així, si fos molt més trans­cen­dent que la repar­ti­dora, els cors i dan­ses periodístics que sem­pre acom­pa­nyen les grans for­ma­ci­ons del país no s'hau­rien afa­nyat a expul­sar de la lliga dels bons sobi­ra­nis­tes, amb tanta ànsia i deter­mi­nació, els que for­men part de les orga­nit­za­ci­ons polítiques que s'interes­sen per la inde­pendència només com a ins­tru­ment de trans­for­mació social i no com a fi abso­lut, com a desen­llaç per­fet i rodó. Si la pre­o­cu­pació és sumar, tra­var com­pli­ci­tats i incor­po­rar elec­to­rats, si l'objec­tiu és abas­tar majo­ries sufi­ci­ents, no és gens intel·ligent negar pedigrís i dedi­car-se a fer el lle­pa­fils. Des d'aquesta pers­pec­tiva les ope­ra­ci­ons aritmètiques de demà és molt pro­ba­ble que més que estar con­dem­na­des al fracàs ho esti­guin a l'empat infi­nit, que és una versió del fracàs molt més des­es­pe­rant. En les actu­als cir­cumstàncies, a aques­tes alçades de la història de la huma­ni­tat i del capi­ta­lisme, amb la major part de la nos­tra soci­e­tat humi­li­ada, en retrocés i con­tem­plant impo­tent com ens can­vien els trac­tes i com nosal­tres hi per­dem i els de l'Íbex (només per ser­vir-me d'una figura retòrica, és clar) hi gua­nyen; i amb el sis­tema democràtic exhi­bint misèries i limi­ta­ci­ons; i amb la cor­rupció tra­ient la poteta dar­rere totes les por­tes que acu­llen nuclis de poder, la força natu­ral de l'inde­pen­den­tisme, si veri­ta­ble­ment ha d'esde­ve­nir majo­ritària, s'ha de dotar d'un dis­curs trans­for­ma­dor i rup­tu­rista. Ha d'esde­ve­nir cons­ti­tu­ent i no ple­bis­citària. En un con­text no tan dife­rent, fent èmfasi en les polítiques públi­ques i en la soci­e­tat del benes­tar i no en les gai­tes o les fal­di­lle­tes de qua­dres, els naci­o­na­lis­tes esco­ce­sos han cres­cut i tren­cat totes les cos­tu­res. Ara va de debò i les for­ma­ci­ons polítiques que con­cen­tren poder i la seva cort habi­tual no estan per deli­ca­de­ses, però quan s'hagi enlles­tit el repar­ti­ment muni­ci­pal l'ANC i les mil i una cares de la soci­e­tat civil hau­ran de pro­cu­rar recons­truir la mobi­lit­zació popu­lar. Fer-ho vin­cu­lant l'eman­ci­pació naci­o­nal a la trans­for­mació social i a la rede­mo­cra­tit­zació pot fer tron­to­llar alguns lide­rat­ges, és veri­tat, però n'eixam­pla­ria els horit­zons i n'incre­men­ta­ria, nítida­ment, les pos­si­bi­li­tats d'èxit.