El senyor Manel

Divendres es va imposar el nom de Manuel Xifra Boada a l'auditori del Parc Tecnològic de la Universitat de Girona. Passats deu anys de la mort d'una persona, ja no és tan present el dolor, només la memòria de la seva trajectòria vital. Quan Girona s'omple de carrers, places i equipaments que es retolen amb noms de personatges que has conegut i amb qui has bregat durant molts anys, t'embarga un sentiment de llunyania, bo i considerant que no has contret cap mèrit per no constar en la nòmina dels desapareguts.

La comptabilitat que vam aprendre al col·legi de La Salle en l'època franquista era en llengua castellana. Les expressions debe i haber, les més populars en l'argot comptable, es van enquistar al cervellet dels neòfits que aspiràvem a una plaça de tenedor de llibres als Magatzems Cruz de la plaça Marquès de Camps; a la fàbrica Bachs; al Banco Español de Crédito; a la foneria Batlle, Solés i Cia. en comandita, o fins a intentar entrar a Industrias Químicas y Tartáricas del senyor Ensesa, a Palau. Ens preparàvem per a una professió d'aquest calibre, que havia de servir-nos per fer bullir l'olla. No aspiràvem a més. Però vam tenir un impacte definitiu en conèixer, després de l'aprenentatge a les primitives oficines de Comexi, inici del que més endavant seria un imperi metal·lúrgic comandat per Manuel Xifra Boada, una cosa insòlita en aquell temps: portaven la comptabilitat en llengua catalana! Davant la nostra tímida observació, el senyor Manel ens va contestar: “Home, més faltaria que a casa no poguéssim portar els comptes amb la nostra llengua!” Tot un lèxic enquistat pels anys d'aprenentatge quedava enrere: resultava que els pedidos eren comandes; els fletes, nolis; els anticipos, bestretes; els abonos, abonaments; els envoltorios, embolcalls... el debe era deure i el haber i la cuenta de pérdidas i ganancias, compte de pèrdues i guanys. Allà vam començar una creuada perquè les empreses que anàvem coneixent canviessin els seus hàbits, emprant el català com a escriptura comptable. Ens en vam sortir a mitges. Encara avui és difícil trobar un Pla general comptable editat en llengua catalana, i han passat cinquanta anys!

És evident que aquest no va ser el principal mèrit del senyor Manel, però reflecteix una manera de fer, una fidelitat a la llengua i una passió per la feina ben feta. Només hi havia en el seu llenguatge habitual una paraula que el traïa. Una paraula que el feia sortir de polleguera quan l'havia d'utilitzar: era chapuza. Aquesta no tenia traducció possible, era un epítet que odiava amb tota l'ànima, però l'expressava amb duresa quan li volien colar feina mal feta o gestió barroera: “Chapuza!”