No és país per a pessimistes

En un país on tenim una llarguíssima tradició de gots que sempre estan amb l'aigua a la meitat hi ha certes nits electorals que poden accentuar la tendència a veure'l mig ple o mig buit depenent de quins titulars es llegeixin, de quins discursos s'escoltin o de quines estadístiques s'interpretin i, sobretot, de com s'interpretin.

Amb els resultats d'ahir a la nit els que ho confiaven tot a una victòria del sobiranisme a la capital catalana deuen estar tallant-se les venes, saltant pel balcó o amagats sota el llit perquè ha guanyat la senyora Colau. Segur que aquests senyors, impressionats pel trasbals, no han fet números. Perquè si els haguessin fet comprovarien que al consistori barceloní els partits espanyolistes han passat dels 20 regidors del 2011 (11 el PSC i 9 el PP) a només 12, sumant PSC, PP i C's. Castanya unionista força clara, a la capital. Paral·lelament, els partits sobiranistes han passat dels 16 que sumaven CiU i ERC des del 2011 als 18 que tenen ara sumant els que han obtingut i els 3 de la CUP. Queda per veure el tímid dretadecidisme de Colau cap on decanta la balança.

A la resta del país, la situació, derivada de l'extremada complexitat de la governabilitat que s'aventura en moltes ciutats i pobles, pot fer acabar de deprimir aquells que estan acostumats a les majories còmodes i les victòries folgades. La realitat amb vista al procés, tanmateix, és que el vot sobiranista ha pujat com l'escuma pel camí dels dos milions de vots que faran falta pel cap baix el 27-S si es vol aconseguir la independència.

Els resultats d'ahir, doncs, evidencien que l'enemic està tocat (mireu el daltabaix del PP) i que el procés està encarrilat però està encarrilat a la catalana, és a dir, amb sensibilitats diferents, accents diversos i ideologies plurals d'un poble complex com és el nostre. El país resisteix, i resisteix bé, però és clar que l'estat d'ànim hi jugarà molt. No som país per a pessimistes.