Mans

Em fa molta gràcia per no dir tristesa quan sento que ara arriba l'hora de la política, de fer política, de veritat. (Què feien fins diumenge, comèdia?) Que ara, amb els resultats a la mà, els partits s'hagin d'entendre, hagin de pactar, hagin de cedir, hagin de parlar. Sembla que sigui una molèstia o un suplici. I penso que no hauria de ser així, al contrari. L'art de governar i de cuidar-se dels afers públics que afecta les persones hauria de ser això, el diàleg hauria de ser normal. La política és això. Majoritàriament la gent s'ha expressat en aquest sentit i va més enllà d'un vot de confiança. El que ha votat aquest diumenge vol que els partits facin política a favor del poble. El missatge és molt clar: els partits –tant els vells com els nous– s'han d'arremangar i s'han d'entendre. I han de fer net i jugar net. Complir i no trair. Del que va passar diumenge, en trec una conclusió. S'ha demostrat que el poder de la gent és més gran que el de la gent que té poder. Les administracions s'han de posar de debò i amb transparència al servei de les persones i no al revés. Si no, les paraules de Joan Brossa cobraran vida i del paper passaran al carrer: “La gent no s'adona del poder que té:/amb una vaga general d'una setmana/ n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,/paralitzar l'Estat i demostrar que/ les lleis que imposen no són necessàries.” És el People have the power de Patti Smith, real, el poder del poble com es va concebre a Grècia. Gens utòpic. El poble que vota cada quatre anys cada vegada ho té més clar, i el que ha passat aquest 24 de maig només ha sigut un avís del que és capaç de fer quan s'ho proposa. Ara bé, tal com diu l'Eudald Carbonell a Ens farem humans?, la corrupció ha sigut necessària. Hi ha sigut en totes les civilitzacions, de fet, des que vam baixar dels arbres i ens vam posar dempeus. I si s'ha perpetuat en el sistema per necessitat ja podem comptar que no ens en deslliurarem, tampoc en aquests nous temps polítics, encara que el poder canviï de mans.