Tremendisme

Pedro J. Ramírez, en la seva habi­tual carta dels diu­men­ges a les pla­nes 2 i 3 d'El Mundo, el rota­tiu que diri­geix, des­xi­frava abans-d'ahir l'autèntic sig­ni­fi­cat de la sigla PSC: «Pode­ro­sos Socios Cata­la­nes». I, tot seguit, afe­gia: «He aquí la causa directa de las prin­ci­pa­les des­dic­has de España: la usur­pación del papel de los naci­o­na­lis­tas por parte de una cua­dri­lla de pro­fe­si­o­na­les del poder, enca­be­za­dos por el lunático Mara­gall y el opor­tu­nista Mon­ti­lla, que, mani­pu­lando los intere­ses de sus votan­tes para hacerse com­pa­ti­bles con el inde­pen­den­tismo radi­cal, se han eri­gido, a la vez den­tro y fuera del PSOE, en el mayor grupo de presión de la his­to­ria de nues­tra demo­cra­cia.» I apun­tava la solució al final de la seva, com sem­pre, pro­lixa dis­qui­sició: «[...] o bien se obliga a los soci­a­lis­tas cata­la­nes a vol­ver a sus posi­ci­o­nes cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tas de hace unos años, o bien el PSOE con­curre en Cataluña con sus pro­pias lis­tas y reforma junto al PP la Ley Elec­to­ral, para que la inso­li­da­ri­dad deje de ser nego­cio. Así de sen­ci­llo, así de claro, así de justo.» Perquè, entre els greu­ges que Pedro J. anava tra­ient a la llum, hi havia aquest: «Por culpa del PSC se acaba de otor­gar a las comu­ni­da­des autónomas –a totes, compte!– una cifra adi­ci­o­nal aún des­co­no­cida [...] sin tan siqui­era obli­gar­les a cer­rar sus osten­to­sas emba­ja­das y sus one­ro­sas tele­vi­si­o­nes.» Als ini­cis del segle XX, els dia­ris de Madrid ja ho tenien clar: «¡Todos los males nos vie­nen de Cataluña!» Pot­ser ales­ho­res el PSC no n'era el cul­pa­ble directe, però els rao­na­ments d'aquells alar­mis­tes tenien en comú amb els del direc­tor d'El Mundo el sem­pre agraït tema de la inso­li­da­ri­tat. Perquè es veu que sí, que amb inde­pendència dels molts diners que apor­tem a les arques de l'Estat, i dels no tants que rebem a canvi, som inso­li­da­ris. Des de temps imme­mo­ri­als. I no només això, sinó que, a sobre, anem a Madrid cada dos per tres amb un sac buit... que és ben ple quan tor­nem. En Pedro J. s'agafa al PSC, però si el PSC no existís, s'aga­fa­ria a qual­se­vol altra cosa.