Gràcies per creure-hi

Fa molts anys una boutade del gran castellonenc Vicent Pitarch va alçar més d'una crítica indignada a Barcelona. Pitarch va replicar a un d'aquells catalans displicents amb el País Valencià dient-li que era veritat que al País Valencià hi ha blavers, “però és que al Principat ho sou tots”. Vagament diria que fins i tot matisar: “Tret de Ramon Barnils.”

Diumenge, per això i per dècades de desconèixer la realitat valenciana, molta gent al Principat va quedar desconcertada de veure l'èxit impressionant del nacionalisme valencià, de Compromís, en les eleccions locals i sobretot en les valencianes. El panorama canvia de la nit al matí i apareix la pàtria “alta i lluminosa” que havia pronosticat Vicent Andrés Estellés.

Durant dècades no he parat ni un dia d'explicar que aquest País Valencià que veiem als noticiaris només era una part de la realitat, però no era la realitat. Val a dir que sempre amb la resposta de mirades displicents que insinuaven allò de “què vols que diga Vicent?”.

Ara no tornaré aquella mirada però vull retre homenatge públic als no blavers del Principat. A la gent que malgrat tot han anat baixant al sud, han conegut la nostra gent, s'han esforçat per entendre la situació i ajudar a canviar-la, senten el país llarg de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó com un tot. No eren majoritaris, ni tan sols diria que eren molts. Però han estat d'una enorme ajuda en els moments més foscos i és just avui compartir amb ells la part de goig d'aquesta victòria de diumenge. Diguem-ne Francesc Ribera Titot, diguem-ne Jordi Carbonell, diguem-ne Joan Reñé, diguem-ne Jaume Cabré, diguem-ne Ventura Pons, diguem-ne la gent de la Fundació Carulla i Pere Camps i el Barnasants, diguem-ne la Muriel Casals, diguem-ne…