Ada Colau i el procés

La victòria de Barcelona en Comú en les eleccions municipals de fa una setmana ha estat vista per alguns, de forma parcial i interessada, com una amenaça per al procés cap a la independència. Ni els fets objectius ni els arguments polítics sustenten aquesta tesi. Entre els fets hi ha que la mateixa Colau i alguns dels regidors electes van manifestar que havien votat sí-sí el 9 de novembre o que un dels partits que forma part de la coalició, Procés Constituent, aposta clarament pel nou Estat. Però, a més, l'anàlisi de les dades també es reveladora: els tres partits sobiranistes, CiU, ERC i la CUP, van sumar diumenge passat 288.199 vots. Es van quedar, doncs, a 109.000 vots dels 397.933 sí-sí del 9-N. Què ha passat amb aquests vots? S'han esfumat en sis mesos? Majoritàriament, són a Barcelona en Comú. I encara més, si a aquests 397.933 hi sumem els 65.367 vots del sí-no, tenim 463.300 vots. I si sumem als 288.199 dels partits sobiranistes de diumenge els 176.594 de Barcelona en Comú en tenim... 464.793. Gairebé els mateixos. No seré tan innocent de pensar que tots els votants de Colau estan en aquesta bossa, ja que la seva candidatura ha fet una gran feina en barris abstencionistes, però fa pensar.

I després hi ha la part, diguem-ne, política. Encara hi ha qui es pensa que la independència serà possible el cap de setmana que ve i, a més, amb una actitud que ratlla la xenofòbia, passant d'una part de la població. I l'arribada d'Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona, com, potser, la de Dolors Sabater a la de Badalona o altres, és una oportunitat per treballar per eixamplar la base social de l'independentisme. Els tres partits que, d'entrada, duran la independència al seu programa electoral el 27-S, van sumar el 24-M –amb uns resultats molt millors que fa quatre anys– un milió i mig de vots. I el cens serà de poc més de cinc milions. No ho sé, de feina se n'ha fet molta, però potser que en seguim fent sense apriorismes histriònics.