La migdiada
Sempre m'ha costat entendre la gent que no valora la migdiada. De ben petit, en acabat de dinar, les mestres em duien amb altres nens a fer una mica de migdiada. “Ara anirem tots a dormir un rato”, deien. Algunes eren monges; d'altres, no. A classe, ens parlaven quasi sempre en castellà. Les mestres, quasi totes. Les monges, totes. No hi havia Tereses Forcades, ni sors Lucías Caram en aquell temps. Però hi havia més monges que avui i es deien Basilisa o Filomena. Parlo, és clar, d'abans de l'últim concili: els que heu fet ètica, potser necessitareu que us indiqui que era a començaments dels seixanta. Un cop havien estès els matalassos, ho reblaven afegint: “I ara, nens, farem la siesta.” A mi em semblava que allò de la siesta era més aviat avorrit. De més gran, en canvi, he hagut d'aprendre a enyorar-la. No queda gens bé dir a la feina: “Ara no em puc reunir. Vaig a fer una migdiada.” Qui ho digui el prendran per un gandul i veurà que la precarietat laboral li perilla com perilla avui allò que, en temps de bipartidisme, els dos grans partits espanyols en deien “la mayoría natural”. Escric tot això perquè fa una setmana, mentre la gent votàvem, vaig veure un reportatge fotogràfic sobre japonesos que feien la migdiada. Jo no sabia que en aquest aspecte els japonesos fossin com els mexicans. Fan la migdiada als seients del metro, a terra, en un banc, al seient d'una moto... Hi havia una foto d'un que dormia a la gatzoneta. S'ho imaginen? Sempre m'ha costat també entendre com algú pot adormir-se o com pot descansar posant-se a la gatzoneta. S'hi posa l'Aomame, un personatge d'1Q84, d'Haruki Murakami, un moment després que hagi decidit eliminar el Líder de Sakigake, un pervertit sexual. I encara, segons va escriure Anna Frank, s'hi posa també la protagonista de La infantesa d'Eva, de Nico van Suchukuten. I després fa força perquè vol tenir un nen. És tan petita que es pensa que li sortirà un ou. I que el nen sortirà d'aquell ou. “A la fi, després de molts esforços, va sortir no un ou, sinó una salsitxeta. L'Eva va sentir molta vergonya.” No cal que expliqui de què és feta la salsitxeta. És per això que Anna Frank escriu en el seu Diari que Eva sent tanta vergonya. Avui fa una setmana, ja saben que els catalans també vam votar. El resultat ha estat una mica incert. Uns asseguren que el Procés s'ha consolidat. No tothom. Ens pensàvem que el país estava dempeus i ara hem descobert que potser només està a la gatzoneta. ¿Ho veus, Oriol Junqueras, com hi ha moments que convé deixar de banda estratègies i egos, i no adormir-ho tant tot? M'aconsella que ho escrigui un amic meu de la CUP, que ara serà alcalde d'un poble del Baix Empordà. Encapçalava una llista formada per gent que provenia d'ERC, del PSC, de CIU, d'ICV, de la CUP... I han guanyat. Si més no en aquell poble, ara, doncs, ja estan drets. I aquest amic meu és tan alt com una torre.
