Conflictes emocionals
Alguns pronòstics es compleixen. Les eleccions municipals han confirmat, tal com es preveia, que hem entrat en un període de gran fragmentació en la representació política. Tal com recollia una recent informació d'aquest diari, només a 3 de les 29 poblacions amb més de 40.000 habitants alguna de les candidatures ha aconseguit una majoria absoluta. No s'han constituït encara els nous ajuntaments i estem immersos encara en els processos de negociació per configurar les noves majories. Si ens continuem fixant en aquesta mateixa mostra, a 7 d'aquests ajuntaments es pot arribar a una majoria absoluta amb els regidors escollits a les llistes de partits i coalicions que s'han mostrat explícitament favorables a la independència i a 19 es donen les condicions per formar governs d'esquerres. Per tant, els que estan situats a l'àmbit del sobiranisme d'esquerres acumulen més possibilitats que qualsevol altre de liderar o d'entrar a formar els nous equips de govern. Aquesta és l'aritmètica que han facilitat els electors amb els seus sufragis, uns ciutadans que d'aquí a ben poc tindran l'oportunitat de valorar, entre altres coses, com s'ha gestionat el seu vot.
De la mateixa manera que ha crescut el nombre de llistes amb representació a molts ajuntaments, tot fa preveure que pot passar una cosa semblant al Parlament de Catalunya. Fins i tot si finalment hi ha llistes de confluència, no seria estrany que a la propera legislatura hi haguessin més grups que en l'actual i, en aquest escenari, tindrà molta importància ser el grup més nombrós, però encara en tindrà tanta o més, de rellevància, tenir un ampli perímetre de possibles coincidències que permeti arribar a consensos i faciliti acords amb el major nombre de socis possibles. De pactes sempre n'hi ha hagut de tot tipus, i per això es diu que la política fa estranys companys de llit, però mentre que sembla que avui hi ha una certa acceptació a la formació de majories ideològiques, no passa el mateix quan projectes de signe divers es posen d'acord amb l'objectiu evident de fer fora algú o sota la sospita que s'estan repartint el pastís.
Estem a la meitat del cicle electoral que va començar amb les europees i que culminarà amb les eleccions a les Corts d'Espanya. Ara fa un any les eleccions al Parlament Europeu van significar la victòria d'Esquerra per primer cop des de la República. No fa ni dues setmanes les municipals van convertir en llista més votada a Barcelona una candidatura de confluència de l'esquerra rupturista, que liderarà a partir d'ara el govern de la capital del país. De moment les dues cites electorals estan responent a les expectatives dels que van augurar que estem immersos en un procés que no només és de fragmentació sinó també de transformació de l'actual panorama de representació política. El comportament dels votants coincideix amb força exactitud –ara sí– amb les preocupacions i les posicions que recullen la part qualitativa de les enquestes. Farien bé els que volen entrar en la lluita per la primera posició d'analitzar quines són les preocupacions dels electors i en quin ordre de prioritats les situen per articular els seus discursos i les seves propostes.
Podria semblar que després d'una crisi econòmica llarga i profunda, de la qual la majoria encara no té la percepció directa que n'estem sortint, la racionalitat s'imposaria com exigència d'una resposta eficaç als reptes més urgents. Però sota l'aspecte d'una apel·lació al pragmatisme, la nova política basa gran part de la seva força en una aproximació sentimental carregada de simbolismes. Els més crítics alerten que aquest és un terreny abonat per als populismes, però hi ha qui ho defensa com un veritable motor de canvi. De la mateixa manera que hi pot haver un paral·lelisme entre l'habilitat de generar i transmetre emocions i la capacitat de convertir-ho en una força transformadora, no s'ha establert una relació inversa entre emocionalitat i efectivitat, però cal tenir clar cap on ens volem decantar si entren en conflicte.
