La Katy

Diguem-li Katy per pro­te­gir-ne la iden­ti­tat; o, pot­ser, perquè se'n diu. És una dona jove en la franja de la tren­tena. Bona gent, en l'estol de la sen­zi­lla ciu­ta­da­nia de pares vin­guts en les dar­re­res ona­des migratòries del sud de la península. Tre­ba­lla a la bri­gada de parcs i jar­dins de la gran ciu­tat que aquesta set­mana ha recu­pe­rat la dig­ni­tat col·lec­tiva. Amb el car­retó, l'escom­bra i el ras­clet, la jove té cura del gran parc pro­per a casa meva.

Tinc bona relació amb la Katy i ens salu­dem amb com­pli­ci­tat quan ens veiem. Per això sé que ella fa qua­tre anys va votar qui era alcalde soci­a­lista i ara ha votat Albiol, que “és l'alcalde que a final de mes em paga”, una afir­mació que incita una llarga con­versa sobre qui paga i per què. A més, la set­mana abans de les elec­ci­ons “l'alcalde ens va con­vi­dar a una gran boti­far­rada”. Estómacs agraïts. I la noia va anar a la mani­fes­tació a favor de la con­tinuïtat de l'actual alcalde, “que ara volen treure, tot i que va gua­nyar”. Bé, al final no sé si va anar a la mani­fes­tació, doncs d'alguna cosa devia ser­vir la nos­tra ama­ble xer­rada.

És la rea­li­tat. La ciu­tat ha pagat, mol­tes vega­des a càrrec del pres­su­post muni­ci­pal, la llarga cam­pa­nya de García Albiol, que ha usat tram­pes de pres­ti­di­gi­ta­dor per enca­te­ri­nar una part impor­tant de la ciu­ta­da­nia. L'alcalde popu­lar ha par­lat de bons i dolents, de ciu­ta­dans de pri­mera i de segona, de fidels i infi­dels, de moles­tos nou­vin­guts, d'extrema esquerra peri­llosa, vaja, dels meus i els altres. Ha cul­ti­vat tem­pes­tes i ha faci­li­tat el nau­fragi, quan les elec­ci­ons muni­ci­pals es con­ver­ti­ren en un ple­bis­cit a favor o en con­tra d'Albiol i el “jo o l'anar­quia” ha bol­cat la bara­lla.

El resul­tat és clar: 30.000 vots ha acon­se­guit Gar­cia Albiol. Un total de 58.000 vots han expres­sat amb clare­dat que no volien un alcalde lepe­nista. La ter­cera ciu­tat de Cata­lu­nya, la que tingué un potent alcalde comu­nista del PSUC en les pri­me­res muni­ci­pals democràtiques, la que és pro­gres­sista i d'esquer­res, ha recu­pe­rat la nor­ma­li­tat. Ara, serà l'hora de la peda­go­gia política, quan s'haurà d'expli­car a la Katy que és la ciu­tat qui li paga el sou i sense dema­nar-li fide­li­tats ni con­tra­pres­ta­ci­ons foras­se­nya­des.