Unió

Escriure sobre Unió –a favor d'Unió, en genèric, a banda de les sensibilitats internes d'aquest partit polític– no és només un exercici de risc, sinó una exposició al linxament. Perquè un dels esports nacionals més practicats en les darreres dècades, anys, mesos, dies és el joc de fer caure Unió. Així, les connotacions pejoratives que s'atribueixen, implícitament i explícitament, a Unió, des dels mitjans d'opinió, la societat mateixa i el conjunt de forces polítiques han anat construint un marc mental que impedeix una mínima imparcialitat a l'hora de valorar i ponderar la singularitat d'Unió en el mapa polític.

Aquests dies, quan es parla d'Unió en referència a la consulta interna sobre el full de ruta per la transició democràtica, em sembla que tenim una bona oportunitat, si ens sabem descarregar dels apriorismes, per comprovar que Unió, malgrat el que molts diuen i voldrien, és el partit més semblant a la Catalunya real. És a dir, un total de gent amb un “què” clar i contundent: l'accés a la plena sobirania. I, dintre d'aquest total, dues parts significatives, diferenciades pel “com”: l'una, favorable a la lògica unilateral si no funciona el diàleg; i, l'altra, amb el diàleg productiu amb les institucions espanyoles i europees com a condició sine qua non.

És cert que el full de ruta preacordat el mes de març passat per CDC i ERC preveu per a continuació del 27-S la unilateralitat catalana si, després d'intentar-ho inicialment, el diàleg no és possible. Però han transcorregut tres mesos i no hi ha cua de partits polítics per afegir-se a l'acord. Podríem dir que cadascú va a la seva, per anar esgarrapant miquetes o majories electorals. Només Unió es planteja, indestriablement, sumar-se al full de ruta. I ho fa com es fan les coses en democràcia: amb transparència. Plantant cara als dos components principals de la Catalunya real: la rauxa per la plena sobirania i el seny de la gent d'ordre. Unió és el laboratori del que ens trobarem després del 27-S. Una societat complexa i d'ambigüitats tan calculades com pròpies de les formes de vida catalanes actuals. Un exemple meritós, el d'Unió.