Una por veneçolana

L'eclosió d'una esquerra d'estètica i plan­te­ja­ments rup­tu­ris­tes, i la seva tra­ducció pro­gres­siva d'assalt a les ins­ti­tu­ci­ons, sus­ci­ten cert neguit entre els grups diri­gents hispànics. La reacció d'Espe­ranza Aguirre, trac­tant de bas­tir un cin­turó sani­tari a Manu­ela Car­mena, la inco­mo­di­tat poc dis­si­mu­lada dels poders empre­sa­ri­als cata­lans davant l'Ada Colau, o una recent mani­fes­tació anti-Pode­mos d'alguns super­vi­vents del búnquer fran­quista deno­ten un ner­vi­o­sisme més enllà dels grups diri­gents que s'estén per sec­tors rela­ti­va­ment benes­tants. Tenint en compte les com­pa­ra­ci­ons empra­des, les decla­ra­ci­ons d'alguns diri­gents polítics, les fra­ses lapidàries dins les tertúlies, els eslògans rei­te­ra­tius de deter­mi­nats colum­nis­tes, estaríem davant una onada de por veneçolana, segons la qual, no sense dosis de mani­pu­lació, podríem expe­ri­men­tar un con­tagi polític res­pecte a la República Boli­va­ri­ana.

Les com­pa­ra­ci­ons, en política i en història, les car­rega el dia­ble. La nos­tra rea­li­tat i la del país cari­beny tenen pocs ele­ments comuns, mal­grat que hem expe­ri­men­tat situ­a­ci­ons sem­blants. Contrària­ment a la creença gene­ral, Veneçuela té una tra­jectòria democràtica més àmplia i per­llon­gada que l'espa­nyola, i hi com­par­teix certs ele­ments com ara l'existència d'unes elits extrac­ti­ves i insen­si­bles. Tan­ma­teix, el gir coper­nicà expe­ri­men­tat arran de l'elecció d'Hugo Chávez el 1999 està estre­ta­ment rela­ci­o­nat amb el que s'esde­vingué anys abans, el cone­gut com el “Cara­cazo”, entre febrer i març de 1989, equi­pa­ra­ble en rere­fons i dimensió als fets de la plaça de Tia­nan­men.

El Cha­visme, la revo­lució boli­va­ri­ana, i la influència i emu­lació produïda a altres països lla­ti­no­a­me­ri­cans són, en certa mesura, el fill no desit­jat del Cara­cazo. Aquest és el nom amb què es coneix la revolta popu­lar a Cara­cas arran de l'apli­cació d'un paquet de mesu­res econòmiques exi­gi­des pel FMI sem­blants a les d'aus­te­ri­tat dic­ta­des per la troica con­tra països del sud d'Europa. Aque­lles pro­tes­tes, amb saque­jos i violència, van impli­car una invasió per part dels habi­tants dels degra­dats subur­bis que envol­ten la capi­tal veneçolana, que en un pri­mer moment van ater­rir les clas­ses mit­ja­nes urba­nes, i que van ser repri­mi­des amb gran virulència fins al punt de com­por­tar entre 276 morts, segons xifres ofi­ci­als, i unes dues mil que apun­ten algu­nes fonts.

Anys després, el res­sen­ti­ment dels habi­tants dels bar­ris i el sadisme econòmic de les polítiques deri­va­des del Con­sens de Was­hing­ton, jun­ta­ment amb el lide­ratge carismàtic d'Hugo Chávez, van per­me­tre que aquest accedís al poder mit­jançant unes elec­ci­ons democràtiques. A par­tir d'aquí, i arran de diver­sos errors de les elits diri­gents o potències estran­ge­res (entre les quals, Espa­nya) com el fra­cas­sat intent de cop d'estat de 2002, la mio­pia política dels grups benes­tants i l'enqua­dra­ment dels habi­tants dels bar­ris en el movi­ment boli­varià va apro­fun­dir la pro­funda rasa que divi­deix avui Veneçuela. Chávez fou capaç de cana­lit­zar la ira popu­lar i de tra­duir (rela­ti­va­ment) en fets la volun­tat d'eman­ci­par-se de les polítiques neo­li­be­rals impo­sa­des pels orga­nis­mes finan­cers inter­na­ci­o­nals mit­jançant una acció política on com­bina ges­tos simbòlics amb mesu­res pràcti­ques la volun­tat de com­pen­sar carències soci­als, sanitàries i edu­ca­ti­ves. Així, tractà de refun­dar el país (la revo­lució boli­va­ri­ana) on s'assu­meix un dis­curs (no tant unes pràcti­ques) anti­glo­ba­lit­zació, de repar­ti­ment de recur­sos, igua­li­ta­rista i agres­siu res­pecte a les velles elits. El resul­tat: una nova manera d'enten­dre la política, i un país tan divi­dit com en el pas­sat, amb la diferència que ara els exclo­sos ja no res­ten invi­si­bles ni callats.

En certa mesura, les polítiques soci­als i econòmiques del PP podrien con­si­de­rar-se un “cara­cazo a càmera lenta”. La reforma labo­ral, les reta­lla­des, els des­no­na­ments, l'empo­bri­ment de mili­ons de per­so­nes han fet dis­pa­rar la taxa de suïcidis. Sense estadísti­ques ofi­ci­als, es regis­tren una cin­quan­tena de morts rela­ci­o­na­des amb els des­no­na­ments, i segons l'Ins­ti­tut de Medi­cina Legal, aques­tes s'hau­rien incre­men­tat en un 60% a Cata­lu­nya. A tot això cal afe­gir la política repres­siva del PP, amb les lleis mor­dassa, per­se­cució sin­di­cal i silen­ci­a­ment de la dis­sidència, ama­nits per una pre­potència dis­cur­siva. Això ha engen­drat una volun­tat de revenja social per part dels per­de­dors d'aquesta crisi. Aguirre ho sap, i així ho expressa. Veneçuela i Espa­nya són rea­li­tats allu­nya­des. Tan­ma­teix, el res­sen­ti­ment acu­mu­lat és un fan­tasma que a molts no els deixa dor­mir. En certa mesura, són espec­tres que amb les seves polítiques han invo­cat.