Seixanta-u

De camí cap al tren, sovint em sob­tava un senyor gran que treia el cap per la reixa del pati de la residència on s'estava: “Per­done, ¿tiene un cigarro?”, deia, a mi i a tot­hom que pas­sava per allà. Ara fa temps que no el veig. L'altre dia, de la mateixa residència, sor­tia una con­signa: “Sei­xanta-u, sis, u.” Un noi jove s'apli­cava a recor­dar als avis el sig­ni­fi­cat de dos símbols que fan un número. Arri­barà el dia que per­drem la noció de la rea­li­tat, del sen­tit de les coses i ens l'hau­ran de reen­se­nyar? El dete­ri­o­ra­ment, les pato­lo­gies o les dis­ca­pa­ci­tats fan més evi­dent els dub­tes sobre la rea­li­tat que per­ce­bem, si aquesta és igual per a tot­hom.

Fa poc un noi amb alguna mena de dis­ca­pa­ci­tat psíquica, que anava en tren d'excursió amb el grup i els tutors, se'm va asseure al cos­tat. Quan érem al túnel, es girava cap a mi i mirava fixa­ment cap a la fines­tra fosca. Què hi devia pas­sar per aquell caparró? O pel caparró del senyor que dema­nava una cigar­reta? Aques­tes estam­pes ens sac­se­gen perquè no hi estem ave­sats. Suposo que per això, quan les explico, algú em diu que me les invento. Sin­gu­lar­ment, els ulls, que s'hau­rien de posar com taron­ges per la curi­o­si­tat davant d'allò inèdit, més aviat pre­fe­rei­xen reconèixer i res­se­guir allò que els resulta fami­liar. També és veri­tat que la mirada té tendència a apar­tar-se davant del fet tolit, perifèric o imper­fecte. Ens hem acos­tu­mat tant als anun­cis de neó de pure­ses que gra­vi­ten (l'aigua és més pura que mai!) i de figu­res impol·lutes –polítiques, artísti­ques...–, hem sen­tit tan­tes pro­me­ses d'aquest any sí, aquests sí que són els bons, que ara ja sem­bla que un peu coix no pugui ser. Perquè ara es porta la mora­li­tat i el pre­sen­tisme supe­ri­ors. I arri­barà dis­sabte, que es faran pac­tes inu­si­tats i curi­o­sos, per dir-ho fina­ment, i n'hi haurà que es faran els sor­pre­sos. N'hi haurà que diran que allò de cap manera és un pacte estrany i que segueix sent la “nova política” de sem­pre. I algú s'ado­narà que la rea­li­tat no és mai tan per­fecta com la volen pin­tar.