L'estiu

Sabem que ha arribat l'estiu quan els homes del temps anuncien que arribarà pluja amb la mateixa il·lusió que si anunciessin una final de Champions. Fins abans, sí és que ha fet calor, com ha estat el cas d'aquest any, ni ells ni la resta de la gent no hem dit que les temperatures eren d'estiu. Justament, és perquè hem dit que eren “com si ja fóssim a l'estiu” que ho hem tractat com una notícia. El matís és important. És per això que en parlàvem. Aquesta setmana, en canvi, digui què digui el calendari, l'estiu ja ha començat perquè han arribat les primeres pluges. I això independentment que hagi plogut a molts llocs o a pocs. No és cap secret: el que ens agrada avui és la paradoxa, la sorpresa... A què aspiraria algú que digués obvietats com que aquest estiu fa calor? No hi hauria notícia. És per això que, estiu rere estiu, els homes del temps busquen atrafegats el contrari del que s'espera: una mica de pluja en algun lloc, una mica de fred en un altre... “Mirin quin estiu tenen...” Això és notícia. I qui diu homes del temps, també diu intel·lectuals, quan parlen o escriuen, adolescents quan parlen amb adolescents del sexe que els agrada, i tots aquells homes casats que es fan sempre que poden amb la veïna.

Ja sé que encara avui en el món hi ha coses que no canvien. Fixes com les estrelles. Són les poques que són de debò importants. Intocables com, posem pel cas, les vacances. Aspirem a tenir feina per poder fer vacances. No al revés. És per això que, molt abans que arribin, sabem segur quan començaran i quan acabaran. Del temps que farà a l'estiu o a qualsevol altra estació de l'any ja només sabem que en parlarem quan no tingui res a veure amb el que pensàvem. Una manera d'entretenir-nos. Per això acceptem amb tanta docilitat que ens canviïn les certeses que abans teníem. Arriba l'estiu. Quin temps farà? És tan poc de refiar el que diguem que pensem com tot el que ens arriba d'Espanya. Queda, en el fons, el record difús d'allò que diuen que passava abans, quan l'estiu era l'estiu i l'hivern, l'hivern. Estrictes, monolítics. Res que avui no s'hagi esvaït perquè ara el temps només existeix per sorprendre'ns. Com aquells himnes que ens uneixen per poder-los xiular, com aquelles banderes útils perquè aixequem la nostra, com aquells estats que són la gran raó per prendre consciència que n'hem de fer un altre. Tal com Fernández Díaz o com Duran i Lleida, inútilment el meu sogre prova de preservar l'ordre de quan feia de pagès, un ordre que tampoc no existeix: les faves per Santa Teresa, les mongetes en lluna vella, les síndries i els melons abans del maig. Però res. Tot això avui ja no és res. Arriba l'estiu i, si en parlem, és per dir que ens sorprèn, que fa un temps de tardor. Sí. Tot trastocat. Deu ser també per això que aquest diumenge, tot i que encara no manin, molts continuarem comportant-nos com si ja haguéssim fet la DUI, mentre els d'Unió voten per contestar una pregunta que no ha acabat d'entendre ningú. Però tothom ja en sap la resposta.