Girona

Aques­tes últi­mes set­ma­nes s'ha par­lat molt de Girona com a “ciu­tat modèlica”. Bus­car abso­luts és sem­pre perillós. El cas és que a propòsit d'aquest debat han apa­re­gut mitòmans i detrac­tors. Però també giro­nins que ens sen­tim equi­dis­tants entre aquests dos pols. És a dir, que ens sen­tim tan allu­nyats d'aquells que amb boina avant­guar­dista espe­ren ansi­o­sos el moment de decre­tar que Girona és el cen­tre gra­vi­ta­tori de l'uni­vers, com d'aquells que van amb ínfu­les trans­gres­so­res però que encara no han aban­do­nat la peresa men­tal d'asso­ciar Girona amb el color gris, el rellent, el domini cle­ri­cal o la sinècdo­que tram­posa de con­si­de­rar que la casta mana­iesca resu­meix totes les con­di­ci­ons d'una ciu­tat que és, essen­ci­al­ment, com­plexa.

Girona té una posició geo­política pri­vi­le­gi­ada. És nus de comu­ni­ca­ci­ons, imant turístic, eix comer­cial. Com­pa­rada amb altres ciu­tats mit­ja­nes de l'Europa meri­di­o­nal, Girona té uns atri­buts incon­tes­ta­bles: un nucli històric únic, museus impor­tants, ser­veis, és ciu­tat uni­ver­sitària, sap apro­piar-se de l'ener­gia que li arriba de comar­ques, i té dues expres­si­ons cul­tu­rals (Tem­po­rada Alta i El Celler de Can Roca) que són referència uni­ver­sal a par­tir d'una cre­a­ti­vi­tat assen­tada en una tra­dició pròpia.

Però aquests valors sòlids no hau­rien de fer caure Girona en una acti­tud endiu­men­jada, auto­com­pla­ent o, para­fra­se­jant un agut diagnòstic d'Antoni Puig­verd, en el nar­ci­sisme. Les con­ques­tes d'El Celler de Can Roca no ama­guen que al cen­tre de la ciu­tat hi ha comp­tadíssims res­tau­rants on poder men­jar cuina autòctona i de qua­li­tat. L'alt per­cen­tatge d'atur, una ciu­tat peri­llo­sa­ment sub­ju­gada a les exigències d'un turisme que demanda parcs temàtics, la urba­na­lit­zació i la gen­tri­fi­cació (ja fa temps que la ciu­tat va enviar els tre­ba­lla­dors del sec­tor ser­veis a Salt i a Santa Eugènia!), la neces­si­tat endèmica de cosir els bar­ris a la ciu­tat, i el perill de reduir la cul­tura a una mena d'apa­ra­dor bon­homiós i lúdic però sense vibració crítica i trans­for­ma­dora..., tots aquests fac­tors hau­rien de rebai­xar una absurda eufòria egocèntrica, que pot fer que Girona es debi­liti men­tre expe­ri­menta un cofo­isme para­lit­zant.