Mala peça al teler?

Estem assis­tint des de fa set anys a un període de crisi que sig­ni­fica un aug­ment de les desi­gual­tats soci­als i l'empit­jo­ra­ment del poder adqui­si­tiu de la classe tre­ba­lla­dora tant pel que fa als sala­ris com a les pres­ta­ci­ons de l'estat del benes­tar que, a més de la sani­tat i la cul­tura, són objecte de reta­lla­des. Resulta, en efecte, sor­pre­nent que en una situ­ació com aquesta hi hagi aquí i a d'altres països una crei­xent feblesa de la classe tre­ba­lla­dora i del movi­ment sin­di­cal. És pura resig­nació, és consciència de la pròpia inca­pa­ci­tat o és que els líders del movi­ment obrer ja s'han incor­po­rat al sis­tema? A Espa­nya, per exem­ple, dels jerar­ques de Comis­si­ons Obre­res ja n'hi ha 51 de col·locats amb cotxe “ofi­cial”. Són gent sor­tida del poble i dis­po­sada silen­ci­o­sa­ment a no tor­nar-hi a entrar. Curi­o­sa­ment la res­posta a les reta­lla­des soci­als és d'apa­tia, pas­si­vi­tat i falta de reacció. Els potents sin­di­cats dels EUA (AFL-CIO, UAW, etc) no són ja com­ba­tius com abans, sinó que mos­tren una resig­nació ini­ma­gi­na­ble en el pas­sat i sense cap acció con­junta amb els qui ara cana­lit­zen les pro­tes­tes al marge del movi­ment sin­di­cal orga­nit­zat. I això que els pro­ble­mes de la zona euro són rela­tius a la inca­pa­ci­tat per asso­lir una con­vergència dels sala­ris i dels cos­tos labo­rals als països de l'àrea. El pro­blema radica, doncs, en els dese­qui­li­bris, però això és difícil fins i tot en una unió monetària per insu­fi­ci­ent o imper­fecta que sigui per culpa de la per­sistència de les desi­gual­tats.

Cal estar, per tant, ben ama­tent a com evo­lu­ci­o­nen les coses aquí entre nosal­tres i en d'altres lati­tuds i parar atenció a la infor­mació que difo­nen els orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals. Per exem­ple ara mateix encara estem paint l'últim informe del Banc Mun­dial. Diu que els països rics han d'assu­mir que hau­ran de tor­nar a créixer, per com­pen­sar l'irre­gu­lar com­por­ta­ment dels països emer­gents i en desen­vo­lu­pa­ment. Sobre­tot, perquè aquesta fre­nada fa l'efecte que tindrà una durada d'anys. Com a clar exem­ple d'alen­ti­ment estruc­tu­ral. És per això que estan dis­po­sats a cedir el paper de motor del crei­xe­ment als països més madurs, com ara els EUA. El Banc Mun­dial avisa que el pronòstic és d'un crei­xe­ment del 2,8%, cosa que sem­bla ade­quada en vista que els bene­fi­cis de la rebaixa del preu del petroli han estat infe­ri­ors a les pre­vi­si­ons massa opti­mis­tes que es van for­mu­lar. En resum, només l'Índia sem­bla ben situ­ada per cobrir les pre­vi­si­ons efec­tu­a­des. Men­tre que el Bra­sil, amb pro­ble­mes de cor­rupció i de Petro­bras, veu empit­jo­rar les dades que ja de sor­tida eren força nega­ti­ves. I tot passa men­tre l'enigmàtic Rajoy ja té pen­sa­des les cures noves per al par­tit i el govern sense tenir pre­sent la plana sen­cera que la revista humorística Mon­go­lia dedica al nou soci del PP que la publi­cació satírica pre­senta com a “Primo de Rivera” pot­ser per allò de no ser ni de dre­tes ni d'esquer­res, sinó de les empre­ses de l'Ibex, La Caixa, la CEOE o qual­se­vol poder fàctic que l'ajudi en la seva implan­tació ter­ri­to­rial afa­vo­rida pels qui li aplau­dei­xen la pro­miscuïtat erga omnes amb l'únic ingre­di­ent d'un pretès “sen­tit d'estat” que de moment és com el valor dels reclu­tes per allò que el valor se'ls suposa.

Aquí, però, els pos­si­bles can­di­dats per aga­far el timó més aviat s'ori­en­ten en una altra direcció. En Mar­ga­llo i la seva recent esposa i secretària gene­ral del seu minis­teri, Sra. Goi­mendi, han recla­mat de ser des­ti­nats a l'OCDE a París. O bé com el minis­tre Guin­dos està pres­si­o­nant per con­ver­tir-se en pre­si­dent de l'Euro­grup. Després de for­mar part de la cúpula de Leh­man Brot­hers quan va fer fallida i va estar a punt de ser una ruïna per a les finan­ces del món sen­cer, ara es belluga per situar-se a Brus­sel·les. Veu­rem si gua­nya la par­tida con­tra Holanda i d'altres països de la UE. El bagatge no és cap garan­tia vist el res­cat de la banca espa­nyola i l'ani­qui­lació de les cai­xes amb epi­so­dis com el de Bankia, però ja se sap que de més ver­des en madu­ren. Tal com va com­pro­var el minis­tre Cañete de via con­ju­gal de Domecq i nego­cis amb Gibral­tar segons diuen. Hi ha, però, algu­nes coses que fun­ci­o­nen en aquest país. Per exem­ple, el que escriu al F.T. Simon Kuper quan diu que Johan Cruyff va inven­tar el fut­bol modern i va cons­truir la cate­dral que Guar­di­ola es va encar­re­gar de reno­var. I també la cadena Indi­tex-Zara s'ha con­ver­tit en líder mun­dial del comerç i fabri­cació de con­fecció, amb presència a 88 països sota el lide­ratge d'Aman­cio Ortega. Déu n'hi do, oi?