Què més ha de caldre?
el consum dels seus propis productes
L'1 de juny, sis de les petrolieres més grans del món: BG, BP, Eni, Shell, Statoil i Total, totes amb seus centrals a Europa, varen demanar a l'ONU que en la propera cimera sobre escalfament global, aquest novembre a París, facin el favor d'assolir un acord per a gravar les emissions de CO2. Això és un fet inaudit i d'una importància capital. Aquestes empreses estan demanant que s'implantin impostos tendents a fer més car el consum dels seus propis productes. És com si les perdius demanessin que s'allargués la temporada de caça. Quins motius hi ha al darrere d'una decisió d'aquesta mena? Doncs n'hi ha d'altruistes i d'interessats.
L'altruista seria el de realment fer el que és correcte. Als seus comunicats recullen el fet que les emissions de CO2 no paren de créixer, en contra del que ens caldria. I parlen explícitament que calen incentius, en forma de cost per a les emissions, per tal de dirigir les nostres societats cap a un futur amb menys emissions. Un llenguatge i unes afirmacions que encara hi ha pocs polítics que pronunciïn en el dia d'avui. Emetre un comunicat com aquest no deu haver sigut una decisió fàcil, i com a mostra cal notar que entre les signants no hi ha cap companyia amb la seu central als EUA. Un tal pas té més mèrit per tal com, quan uns dels principals perjudicats per una mesura com aquesta la reclamen, dinamiten completament els arguments que el món empresarial no vol impostos sobre les emissions.
Els motius interessats serien tres. El primer és el benefici per a les relacions públiques. Una presa de posició pública com aquesta representa, merescudament, una enorme injecció de credibilitat a les credencials “verdes” d'aquestes companyies, que cap operació merament publicitària podria mai obtenir. El segon motiu és intentar accelerar la fi de la incertesa, que és un dels principals enemics de la inversió. A la Unió Europea, la conseqüència final del desgavell que ha acabat sent el mercat d'emissions de CO2, creat per la mateixa Unió, és que el preu de les emissions és irrisori i no té cap efecte dissuasiu. Però alhora tothom entén que, tard o d'hora, hi acabarà havent preus realment dissuasius. I és aquesta desconnexió que genera la incertesa actual. Amb el seu comunicat, aquestes empreses demanen claredat ara mateix.
El tercer motiu, encara que sembli paradoxal, és incrementar les vendes. D'una banda, la nostra societat és addicta al consum d'energia, i no hi ha cap energia que pugui ràpidament substituir les altres en les quantitats requerides, llevat de les fòssils. De l'altra, un impost a les emissions castiga molt més el carbó que el gas natural, car les emissions de CO2 del gas natural són la meitat que les del carbó, a igualtat d'energia generada. Així, un impost a les emissions que tingui un mínim efecte dissuasiu, el principal efecte que tindria, com a mínim durant una primera fase, seria desplaçar part del consum de carbó cap al gas. Això, en un moment en què la superproducció de gas i de petroli n'ha fet caure els preus globals, seria especialment beneficiós per a aquestes empreses. En justícia, elles mateixes admeten obertament que aquesta seria una conseqüència de gravar les emissions, però, diuen, i tenen tota la raó, que precisament es tracta d'això: d'implantar estímuls econòmics que condueixin cap a una reducció de les emissions, que és l'objectiu irrenunciable.
Aquest anunci l'han fet explícitament instant els polítics a arribar a acords concrets en la propera cimera de París. Si uns dels principals perjudicats per una mesura com aquesta,
la reclamen, quina excusa els queda, als polítics, per a seguir amagant el cap sota l'ala?
