És possible

Vaig escol­tar a la plaça Sant Jaume el dis­curs d'Ada Colau i, sin­ce­ra­ment, em va agra­dar. Em va agra­dar que fos emo­tiu sense caure en el sen­ti­men­ta­lisme. Que vin­diqués la lluita de les dones. Que recordés la idea zapa­tista de manar obeint. Que mani­festés la seva ale­gria perquè Manu­ela Car­mena, Joan Ribó i Xulio Fer­reiro fos­sin, res­pec­ti­va­ment, els nous alcal­des de Madrid, València i la Coru­nya. Que remarqués el valor de la cul­tura. Que deixés clar que actu­a­ran pel tan­ca­ment del CIE, aquest cen­tre infame d'exclusió. Que, com a mínim, no oblidés el dret a deci­dir. Que fes pre­sent que la política, un ser­vei públic, no ens ha de ser ali­ena perquè no es pot dei­xar només en mans dels gover­nants i perquè, de fet, exer­cir-la és una forma de com­promís amb els altres i també de dig­ni­fi­cació de la pròpia vida.

Em va agra­dar espe­ci­al­ment que cités un vers (Nunca digas no puedo más y aquí me quedo) de Pala­bras para Julia, que José Agustín Goy­ti­solo va escriure pen­sant en la seva filla, però que, en diver­sos moments, molts hem sen­tit que se'ns adreçava ínti­ma­ment. Que el cités fent-ne una vari­ació per dir que ha cone­gut per­so­nes que, cer­ta­ment, sen­tien no puedo más y aquí me quedo. Per­so­nes que ho havien per­dut tot i que, cre­ient que eren cul­pa­bles de la seva situ­ació, esta­ven abso­lu­ta­ment der­ro­ta­des i impo­tents. Acos­tumo a tenir pre­sent aquesta màxima de Gilles Deleuze: “El sis­tema ens vol tris­tos, però s'ha de tro­bar l'ale­gria per com­ba­tre'l.” No sé si Ada Colau i altres acti­vis­tes de les PAH han pro­cu­rat ale­gria, tot i que crec que també, però el cas és que han con­tribuït que s'hagin aixe­cat mol­tes per­so­nes que esta­ven per terra. Vaig anar a la plaça amb una xilena que va viure l'ena­mo­ra­ment d'una soci­e­tat amb el govern d'Allende. Aque­lles expec­ta­ti­ves, que van ser assas­si­na­des, són unes altres i segu­ra­ment no poden ser tan grans, però aquesta dona va cap­tar que alguna cosa es mou en aquest país que retorna l'espe­rança a molts dels que, de manera diversa, ens cre­iem vençuts. Alguna cosa deu ser pos­si­ble.