Internet o la “invasió d'imbècils”

Internet no és un món a banda, sinó el mirall d'allò que es mou al nostre voltant i a milers de quilòmetres. El que ha fet, però, és amplificar tot allò que passa, es diu o es pensa fins a límits insospitats, on es barregen gra i palla, veritat i mentida. A través de les xarxes socials, mitjançant un simple clic, pots fer saber on has menjat, què i amb qui; penjar quatre fotos d'on estàs passant les vacances; denunciar que l'home del costat no ha pagat el bitllet del tren o fer una crítica sagnant, però fina, del teu veí o del president del teu país. Tot és possible: és en obert, és gratis i no hi ha cap tipus de control. L'accés és universal i l'audiència, il·limitada. I això, que té tants avantatges, també té els seus perills.

Ho apuntava ara fa uns dies l'escriptor i semiòleg italià Umberto Eco en ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Torí quan acusava les xarxes socials d'haver generat una “invasió d'imbècils” on tothom té el mateix dret de paraula, tant si és un premi Nobel com si és un analfabet. “El drama d'internet –afirmava– és que ha promogut el ximple del poble al nivell de portador de la veritat.” Aquesta és, sens dubte, una de les perversions de la xarxa. De la mateixa manera que la seva virtut principal és que és oberta a tothom, per contra està oberta a tothom. Tant si ens agrada com si no, cal fer l'esforç de destriar el gra de la palla, la veritat de la mentida. Cal partir de la premissa que la xarxa no és la portadora de la veritat absoluta, sinó que cal filtrar la informació que aporta. I aquí els mitjans de comunicació han de tenir un paper destacat, ja que són els que estan més ben capacitats per filtrar la informació que circula, contrastar-la i contextualitzar-la de manera que la seva audiència pugui saber en qui i en què pot confiar, què hi ha de cert en allò que hi troba. És necessari sentit crític davant la ingent quantitat de continguts que ens envolta.